Introducció
Una altra qüestió clau a l’hora de plantejar-se la creació d’una performance és pensar quin tipus de format o llenguatge volem plasmar. És a dir, una vegada filat el tema i l’enfocament, pensats els objectes i elements amb què volem jugar, així com el registre que volem donar a l’acció (d’humor, d’ofrena, etc.), també és clau si estem pensant més a realitzar una acció en solitari o en grup, si l’acció revisitará tradicions com el happening o la performance conceptual, etc.
Què és?
Tot i que hi ha molts tipus de formats, amb les seves combinacions, es proposen set dels registres més comuns en l’art d’acció: conferència, ritual, happening, Fluxus, acció conceptual, solo performance i performance grupal. No obstant això, es poden explorar molts altres, fins i tot hibridar-los, com per exemple realitzar un solo performance amb component de ritual, una performance grupal Fluxus, etc.
Quant als conceptes solo performance i performances grupals
El terme es refereix a actuació en solitari o en grup. D’una banda, encara que normalment sigui el mateix artista que ha creat la partitura de l’acció qui l’executi, ja que normalment hi ha un desig d’expressar qüestions personals, no necessàriament ha de ser aquest el que l’executi. De l’altra, hi pot haver una gran varietat de formats que siguin més propicis al solo performance, com el ritual i l’art conceptual, i uns altres de més comuns a les performances grupals, com el happening o Fluxus. Com es pot veure en l’apartat del Toolkit «Registres», també hi ha una combinatòria diversa d’exemples d’accions que es poden fer com a solo performance o com a performances grupals: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.
Exemples
Encara que hi hagi una afinitat entre la performance, el happening i el Fluxus, no es poden emprar com a sinònims. La característica principal del happening és el seu component d’atzar i espontaneïtat, perquè, durant el curs de l’acció i la participació del públic, la peça està subjecta a canvis impredictibles. El terme mateix indica succés i esdeveniment en temps present, és a dir, «està passant». El terme va ser encunyat el 1959 per Allan Kaprow per referir-se a les seves accions, que eren una mescla d’assemblages [‘assemblatges’] i environmental art [‘art ambiental’], realitzades en espais alternatius al context artístic. En les seves accions, estimulava els espectadors amb una infinitat de sensacions i estímuls inconnexos. En paraules de Soto:
«El nom de happening significa esdeveniment, ocurrència o succés, però va ser Allan Kaprow el 1959 qui, arran d’una de les seves obres i buscant un terme neutre per definir el seu treball allunyant-lo del teatre i la performance, va batejar inconscientment com a “happenings” aquest tipus d’esdeveniments. A causa de l’evolució de l’art d’acció en els anys 60, la discrepància que es crea entre performance i happening és important que es diferenciï. Els happenings eren normalment actuacions en grup en què s’implicava l’espectador per participar-hi. Aquestes accions no focalitzaven el seu principal interès en l’objecte, sinó en l’esdeveniment en si i en la intervenció espontània dels assistents, que havien de deixar de ser subjectes passius i aconseguir l’alliberament a través de la representació col·lectiva, per la qual cosa l’imprevist i l’espontani tindrien molta més força que a la performance. Per aquest motiu, generalment els happenings es desenvolupen en llocs públics, mobilitzant i agitant els participants i irrompent en la seva quotidianitat. Destrueixen l’ombrívol de les sales teatrals i tot el que això comporta. Per al happening res no es demana i res no és tabú, no té limitacions i el seu únic lema és el de despertar i el d’ensenyar a veure amb nous ulls, ajudats per la consciència i l’imaginari, la vida que ens envolta i que normalment no ens parem a apreciar. No realitza una reflexió crítica de la realitat, sinó que produeix situacions insòlites i estimulants amb què vagament es puguin identificar els assistents, que conviuen en una societat massa organitzada i abusiva. Aquesta expressió fa fugir l’audiència activa de la rutina i del sentit estructurat de la pràctica, els obre nous camps i actituds davant la vida i suprimeix els paradigmes de l’art clàssic burgès».
Soto (2010, pàg. 30)
Un happening és un esdeveniment amb una forma oberta sense un inici, meitat o final delimitats i estructurats, però això no significa que sigui pura improvisació, perquè hi ha una partitura prèvia amb la idea de l’acció formulada. A l’apartat del Toolkit «Registres», dins del bloc «Participació», es descriu un dels happenings més coneguts de Kaprow, Fluids, del 1967. Altres artistes que van explorar el llenguatge del happening van ser Wolf Vostell i Marta Minujín.
Wolf Vostell, òpera Fluxus, El Jardí de les Delícies (1982)
Vostell va ser un artista alemany clau a l’art de la segona meitat del segle xx pels seus experiments amb el videoart, el happening i el Fluxus. El 1982, el director del Festival Pro Musica Nova de Bremen li va encarregar una peça específica i Vostell va compondre l’òpera multimèdia El Jardí de les Delícies, composta per quatre actes i amb una durada de 120 minuts. Finalment, només se’n va escenificar l’acte IV, titulat «El Rocío al Museu de Bremen», tot i que es va realitzar una emissió radiofònica completa de l’òpera.
L’artista es referia a aquesta obra amb les paraules següents: «Els prego que imaginin El Jardí de les Delícies com una òpera […] semblant a una autopista de 20 carrils (d’índole acústica), en què es desenvolupen simultàniament, amb un trànsit fluid, 20 fenòmens òptico-acústics, superposant-se, mantenint un diàleg entre si i produint una polifonia de veus i sorolls al costat de sons electrònics» (en https://salvaged.work/article/il-giardino-delle-delizie/ revisat el 15 de juliol de 2021).
Es va poder estrenar sencera el 2012 al Museu Vostell Malpartida de Càceres, en commemoració del 80è. aniversari de l’artista i els 50 anys de Fluxus. Així ho relaten dues cròniques de l’esdeveniment:
«El primer acte, “Joana la Boja”, es va desenvolupar al pati central davant del safareig de llanes, on les cinc sopranos cantaven versos extrets del Càntic dels Càntics del Rei Salomó”, seguint les indicacions de Vostell en una nova adopció del concepte dé-coll/age [forma que va usar per anomenar les seves obres realitzades amb cartells, fotos i objectes estripats i fragmentats i que va acabar aplicant també a les seves accions]. Públic i sopranos es van barrejar a l’espai de la “Depressió endògena” en un diàleg de veus i sorolls escenificat amb situacions mundanes en una lluita de veus de les cinc sopranos, procurant ocupar cadascuna el seu espai, buscant diferents formes d’expressió. Tornant a la nau central, l’escenografia va posar en escena el tercer acte de l’òpera El Jardí de les Delícies, “Els vents”, amb una mescla de veus i sorolls metàl·lics, acompanyats de moviments interpretatius. El punt final, impuls per a la interactivitat actors-públic, ens va portar al quart acte, l’amabile, el moment de la fusió de l’avantguardisme amb l’acció humana, en actes tan corrents del dia a dia com pot ser menjar (el públic va tenir l’oportunitat de degustar enciam amb oli), enmig del diàleg i la festa. Un acte, “El Rocío”, en què el cantaor de Càceres Pedro Peralta ens va posar de manifest que el flamenc és un art de segles, de sentiments, i que el seu entroncament en qualsevol activitat, sigui del tipus que sigui, posa sempre un toc d’emotivitat, que obliga al recolliment de l’espectador» (a https://malpartidadecaceres.hoy.es/actualidad/2012-10-28/representacion-opera-fluxus-el-jardin-0837.html revisat el 15 de juliol de 2021).
«Estructurada en quatre actes: “Joana la Boja”, “Depressió endògena”, “Els vents” (subtitulat “Els mitjans”, en referència als mitjans de comunicació) i “El Rocío”, El jardí de les delícies requereix la participació de cinc sopranos, un cantaor flamenc i un cor. Les cinc sopranos porten motxilles de so que n’amplifiquen les veus i produeixen altres efectes electrònics, com ara els sons del trànsit en una autopista o udols de llops. Les veus es barregen amb els sorolls electrònics, igual que els cantants es barregen amb el públic. L’acció es va desenvolupar primer als jardins i després en diferents sales del Museu, on tot culmina davant una instal·lació realitzada exclusivament per a la representació: una llarga taula vestida amb estovalles blanques, sobre la qual s’han disposat enciams nets, oli i sal. Aquesta culminació: acció compartida entre intèrprets i públic, cerimònia de trobada de la humanitat comuna, remet, com és obvi, al rerefons dels rituals religiosos d’on brolla l’art. Un aspecte que a l’òpera se subratlla encara més en utilitzar com a libretto, de manera fragmentària, alguns passatges del Càntic dels Càntics, que se superposen a les expressions guturals, els laments, o els crits. La humanitat, amant i sofrent, davant dels nostres ulls: retorn de l’art a la vida.
La direcció musical i els arranjaments van ser de José Iges, qui una vegada més va donar mostres del seu bon fer i de la rellevància de la seva concepció multimèdia que durant anys va inspirar el seu treball a Ars sonora. L’escenografia va anar a càrrec de Mercedes Guardado, l’esposa de Vostell, que en la seva qualitat de companya i testimoni de la trajectòria de l’artista, va saber recordar al començament el que aquesta representació tenia d’homenatge i situar els moments de la posada en escena en els àmbits artístics i naturals del Museu més adequats. Sopranos, cantaor i cor, excel·lents. I el públic que hi va assistir i hi va participar, no menys excel·lent» (a http://josejimenezcuerpoytiempo.blogspot.com/2012/11/sobre-el-jardin-de-las-delicias-opera.html revisat el 15 de juliol de 2021).
En aquest enllaç es pot veure l’estrena de l’òpera: https://www.youtube.com/watch?v=nlr6kjq-438
Anys més tard, de l’1 de desembre del 2018 al 26 maig del 2019, el MUSAC comissaria la mostra «VIDA = ARTE = VIDA», que revisa la trajectòria de Wolf Vostell (Leverkusen, 1932 – Berlín, 1998) des dels anys cinquanta fins al 1998, en complir-se vint anys de la seva mort. En aquest enllaç, el comissari Manuel Olveira fa un repàs a la vida i obra de l’artista: https://www.youtube.com/watch?v=p1rmq4nhafe
Amb motiu de l’exposició de Vostell al MUSAC, es va revisitar l’acte IV, titulat «El Rocío», de l’òpera Fluxus El Jardí de les Delícies (Der Garten der Luste) el 23 de febrer del 2019 (https://www.youtube.com/watch?v=zmdd3qalevq).
Per a més informació, vegeu el documental del 2015 dirigit per Tais Bielsa sobre l’artista: https://www.youtube.com/watch?v=hwwq9x9o7o4
Marta Minujín, El obelisco acostado (1978)
Minujín és una artista argentina nascuda el 1943, coneguda principalment per la seva etapa creativa als anys seixanta, setanta i vuitanta, en què es va centrar en la creació d’esdeveniments de participació, happenings, art efímer i instal·lacions que modificaven l’entorn. El obelisco acostado convida a una lectura política de la història i a la dessacralització dels tòtems i els mites patrimonials. Es presenta a la Biennal de São Paulo el 1978, i un any després continua amb la mateixa idea i realitza l’Obelisco de pan dulce. Posteriorment, per a la IV Biennal de Medellín, del 1981, dissenya una estructura metàl·lica de 17 metres d’alçària titulada Carlos Gardel de fuego, que representa Carlos Gardel, i la recobreix amb cotó per calar-hi foc. Cal recordar que el seu primer happening, titulat Destrucción, del 1963, ja convidava el públic a cremar les seves escultures.
La seva intenció amb totes aquestes construccions monumentals és desmitificar els mites i idolatries populars i universals que tenen tots els països a les seves places principals, des de les estàtues de la llibertat a construccions emblemàtiques, com el Big Ben. Es tracta d’un gest polític en un acte artístic que tomba aquests monuments mitjançant un happening participatiu, i que convida a reimaginar els símbols nacionals (https://www.youtube.com/watch?v=ycqaxh3ud80).
Referències
Soto, A. (2020). Estudio comparativo y propuesta de un posible procedimiento docente para la práctica del arte de acción. Tesi doctoral presentada a la Universitat Politècnica de València. <www.riunet.upv.es>