Introducció
Una altra qüestió clau a l’hora de plantejar-se la creació d’una performance és pensar quin tipus de format o llenguatge volem plasmar. És a dir, una vegada filat el tema i l’enfocament, pensats els objectes i elements amb què volem jugar, així com el registre que volem donar a l’acció (d’humor, d’ofrena, etc.), també és clau si estem pensant més a realitzar una acció en solitari o en grup, si l’acció revisitará tradicions com el happening o la performance conceptual, etc.
Què és?
Tot i que hi ha molts tipus de formats, amb les seves combinacions, es proposen set dels registres més comuns en l’art d’acció: conferència, ritual, happening, Fluxus, acció conceptual, solo performance i performance grupal. No obstant això, es poden explorar molts altres, fins i tot hibridar-los, com per exemple realitzar un solo performance amb component de ritual, una performance grupal Fluxus, etc.
Quant als conceptes solo performance i performances grupals
El terme es refereix a actuació en solitari o en grup. D’una banda, encara que normalment sigui el mateix artista que ha creat la partitura de l’acció qui l’executi, ja que normalment hi ha un desig d’expressar qüestions personals, no necessàriament ha de ser aquest el que l’executi. De l’altra, hi pot haver una gran varietat de formats que siguin més propicis al solo performance, com el ritual i l’art conceptual, i uns altres de més comuns a les performances grupals, com el happening o Fluxus. Com es pot veure en l’apartat del Toolkit «Registres», també hi ha una combinatòria diversa d’exemples d’accions que es poden fer com a solo performance o com a performances grupals: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.
Exemples
L’art conceptual emergeix, juntament amb molts altres corrents artístics en què prevalien la idea i el concepte per sobre de la realització material de l’obra, entre mitjan anys cinquanta i finals dels seixanta. Costa molt englobar-lo com un moviment únic, ja que, com en el happening i a Fluxus, l’antecedent va ser Marcel Duchamp, en concret els seus ready-mades, aquests objectes que adquirien el valor d’obra d’art per la intencionalitat de l’artista, el predomini de la idea i el concepte per sobre de la matèria. En l’art conceptual hi trobaríem aquelles expressions diverses que posen èmfasi en el llenguatge, el component semiòtic i les idees i conceptes entorn de qüestions socials i polítiques, com a Art & Language, o sobre el cos o la natura, com a l’art corporal, l’art processual, Fluxus i totes les expressions efímeres que demanen una implicació de l’espectador en la comprensió de l’acció, és a dir, en la recepció reflexiva i no contemplativa.
En el cas del context artístic espanyol, el que es va anomenar art conceptual va emergir com una reacció al context polític del moment i amb una línia estètica determinada. La historiadora Pilar Parcerisas el defineix així:
«[…] es va expressar mitjançant propostes alternatives al suport i als formats tradicionals de l’obra d’art, com el llenguatge escrit, l’objecte manipulat, les accions amb el propi cos, els subsentits, els treballs a la natura i en el paisatge, el vídeo, que serà considerat a partir d’aquest moment un mitjà artístic, etc. Contràriament a l’art conceptual del “nord”, més fred i desmaterialitzat, les estètiques pobres i conceptuals tingueren a Catalunya un component material important, que es va reflectir en l’ús del paisatge, la naturalesa, en el debat natural-artificial, en la consideració de l’objecte, tot arribant a una diversitat de poètiques materials d’un intens contingut simbòlic. L’anomenat art conceptual català va privilegiar, doncs, la matèria, la naturalesa i el paisatge, l’acció i els subsentits, el regne de l’objecte, la línia semiòtico-lingüística, i la ideologia política, l’art sociològic i els mass media, el cinema i els mitjans audiovisuals».
Parcerisas (1992, pàg. 16).
Segons Parcerisas, l’art d’acció conceptual a Espanya va utilitzar un llenguatge pobre basat en el concepte i els mitjans emprats. Va ser una desmaterialització de l’objecte artístic que no va renunciar a la matèria (paisatge, cos, objecte), sinó tot el contrari (1980, pàg. 62).
Fina Miralles, Translacions (1973)
Fina Miralles (Sabadell, 1950) és una de les artistes més destacades de l’art espanyol dels anys setanta fins a l’actualitat. Mostra d’això n’és la retrospectiva que el MACBA li va realitzar, del novembre del 2020 a l’abril del 2021, amb el títol «Soc totes els que he sigut». La seva obra ha estat adscrita a l’art conceptual, però també a l’art natura, l’art pobre i el feminisme, per les seves reflexions sobre la relació entre matèria i natura.
En aquests dos vídeos realitzats pel MACBA es pot ampliar la informació de l’artista:
https://www.youtube.com/watch?v=l9aqmx2bth8 (Entrevista a l’artista.)
https://www.youtube.com/watch?v=9cbdyf9zphu (Descriptor del material que contenia l’exposició.)
A la sèrie «Translacions», que consisteix en un conjunt d’accions diverses realitzades el 1973, Miralles explora el diàleg del seu cos en relació amb la natura i elements naturals com ara l’herba, la terra, la palla i els arbres. En una d’aquestes accions, titulada Dona-arbre, realitzada a Sant Llorenç del Munt, Miralles literalment «es va plantar» enterrant a la terra el seu cos fins als genolls com si fos un arbre.
Fotografia de Dona-arbre, de Fina Miralles
Font: https://www.macba.cat/ca/art-artistes/artistes/miralles-fina/translacions-dona-arbre-documentacio-laccio-realitzada-novembre (revisat el 19 de juliol de 2021).
Posteriorment, el 1975, continua amb la idea de treballar sobre la relació del cos amb els elements naturals, i en aquest cas, com si d’una metamorfosi inacabada es tractés, realitza la seva performance Relacions. Relació del cos amb elements naturals. El cos cobert de palla, en què s’embolica el cos amb palla.
Fotografia de Relacions. Relació del cos amb elements naturals. El cos cubert de palla, de Fina Miralles
Font: https://www.macba.cat/es/arte-artistas/artistas/miralles-fina/relacions-relacio-cos-amb-elements-naturals-cos-cobert-palla (revisat el 19 de juliol de 2021).
El mateix any realitza una altra acció titulada L’arbre. L’arbre i l’home: lligada a l’arbre, en què, en comptes d’enterrar-se o cobrir-se, es lliga a un arbre en una abraçada simbiòtica.
Fotografía de L’arbre. L’arbre i l’home: lligada a l’arbre, de Fina Miralles
Font: https://www.proper.cat/fina-miralles/ (revisat el 19 de juliol de 2021).
Joan Casellas, «Aquí mateix: DUVOSPICA» (2007)
Nascut el 1960 a Teià (Barcelona), Joan Casellas és un artista d’art d’acció espanyol reconegut no sols per la seva obra, sinó també per haver fundat el 1992 la revista i l’arxiu AIRE, que compila un ingent i ric material de l’art de performance de la seva generació, i per haver dirigit el ja desaparegut festival de performance La Muga Caula.
Les seves performances estan influïdes per l’art conceptual, però especialment per la irreverència duchampiana i brossiana, com es pot veure en aquesta acció realitzada a la mostra «Influxus I», al Museu Vostell Malpartida de Càceres, en què reinterpreta l’obra de Duchamp L’urinari bevent-se la seva pròpia orina (https://vimeo.com/195844059).
Referències
Parcerisas, P. (1980). Conceptualismo(s) poéticos, políticos y periféricos en torno al arte conceptual en España, 1964-1980. Madrid: Akal.
Parcerisas, P. (1992). «A l’altra banda del mur». A: Idees i actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura