Introducció
A l’hora de crear una performance, és molt important pensar el sentit i l’enfocament que se li vol donar, és a dir, quin és el seu motor i finalitat i en quin context es vol dur a terme. Aquestes coordenades, juntament amb el tema i l’enfocament de l’acció, ens poden ajudar a pensar el tipus de registre que tindrà la performance, és a dir, si és una acció de denúncia pensada per ser realitzada a l’espai públic, o si, fins i tot sent de denúncia, està pensada amb un caràcter més intimista i autobiogràfic, o si té un registre en clau d’humor i paròdia, etc.
Què és?
Tot i que hi ha una infinitat de registres, amb els seus matisos i combinacions, aquí apuntem set dels registres més comuns en l’art d’acció: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.
Exemples
Reverend Billy i The Church of stop shopping [‘L’Església de deixar de comprar’]
Reverend Billy és el nom artístic que va crear el 1990 l’actor, performer i dramaturg William Talen. Les seves accions comprenen la performance com un altaveu per reivindicar el canvi social i polític en el marc dels moviments antiglobalització, en la línia de la «guerrilla de la comunicació» o culture jamming, que vol neutralitzar la influència mediàtica i el bombardeig de la societat consumista. Les seves performances es defineixen en el marc de l’activisme de desobediència comercial i la protesta festiva (party and protest) o carnavalesca.
Abillat com un predicador, l’acompanya sempre el seu cor, que entona missatges crítics per evitar el shopocalypse [‘l’apocalipsi de les botigues’]. La seva primera intervenció va tenir lloc el 1998 a Times Square en una botiga de Disney, on va encintar Mickey Mouse a una creu i el va proclamar com l’Anticrist. A aquesta performance la van seguir moltes més en altres establiments, com ara Starbucks, per la seva explotació dels productors de cafè; les instal·lacions de Monsanto, pel seu ús d’herbicides amb glifosat; la Tate Modern de Londres, per estar patrocinada per companyies petrolieres; la Torre Trump, els Walmart, etc. Els seus sermons sempre són sobre els mals del consumisme, el racisme que hi ha en l’explotació laboral, la contaminació de les grans empreses, etc. El seu personatge no vol ser una paròdia del predicador, sinó que mitjançant aquesta encarnació hi ha una voluntat de diluir les fronteres entre la performance i l’experiència religiosa, com es veu a les accions en què ell i el seu cor entren en un ritual de trànsit amb els seus balls, cants i gestualitats. Les seves performances de conscienciació social són, en certa manera, com un servei «religiós» a la comunitat, una crida real a la població mitjançant un predicador fals. A la seva pàgina personal es poden consultar algunes de les seves intervencions i statement: www.revbilly.com.
Hi ha dos documentals que segueixen les intervencions del Reverend Billy. D’una banda, el documental del 2002 titulat Reverend Billy and the Church of Stop Shopping, dirigit per Dietmar Post i Lucía Palacios, d’una durada d’1 hora i 30 minuts, i un de posterior del 2007, titulat What Would Jesus Buy, produït per Morgan Spurlock, el mateix director de la pel·lícula Super Size Me, de 2004.
Una de les seves accions de denúncia, titulada Credit card exorcism [‘Exorcisme de la targeta de crèdit’], es va realitzar el 20 de novembre del 2010 a l’església episcopal St. Peter, a Morristown (Nova Jersey): el reverend Billy du a terme un exorcisme amb l’ajuda del seu cor de gòspel Life After Shopping [‘Vida després de comprar’]. https://www.youtube.com/watch?v=6qir4jgh1io).
Ana Gesto
Al seu blog personal, la performer Ana Gesto es defineix com a
«artista a mig camí entre la performance, la videocreació i la fotografia, amb una obra amb una forta tendència cap al llenguatge escultòric i l’experimentació acústica com a mitjà per reafirmar la seva identitat cultural i les seves arrels. L’artista centra les seves inquietuds en el potencial escènic i documental del mitjà performatiu, que, tenint el propi cos com a suport, li permet indagar en l’evocació sensorial d’uns altres temps i espais, la interacció entre els diversos elements híbrids que componen el seu imaginari estètic, la construcció d’un ambient envaït per referències harmòniques i dissonàncies superposades […]».
El 25 de novembre del 2015 realitza l’acció Nin unha menos [‘Ni una menys’] a la plaça de Peregrina de Pontevedra, en el marc del festival de performance Mulheres en Acción: Violencia Zero.
Es tracta d’una acció de denúncia contra la violència de gènere realitzada a l’espai públic i en què Gesto se serveix d’un seguit d’objectes amb una forta càrrega simbòlica i poètica: olles de cuina, pedres, sorra i cendres. Portant a la cintura unes quantes corretges amb què està connectada a unes olles que contenen pedres, Gesto té el repte de caminar per la ciutat arrossegant l’enorme pes de les olles mentre fan un soroll eixordador pels carrers, que denuncia el silenci col·lectiu per les morts de dones assassinades per violència de gènere, enfront del que hauria de ser un soroll insuportable i eixordador. En un moment determinat de l’acció, enfront del cansament de la performer, uns altres performers (Cristian Gradín, Basilisa Fiestras, Alba Blanc i María Roja) l’ajuden a aguantar-se i arrossegar les pesades olles en un gest de sororitat. El canvi d’acció a la partitura arriba quan Gesto es deslliga les corretges, s’ajeu a terra i els performers realitzen una silueta al voltant del seu cos amb les pedres que hi havia a les olles, potser com una picada d’ullet a les accions «Silueta», d’Ana Mendieta. A continuació, els performers extreuen sorra d’un sac amb uns cassons, i l’aboquen damunt de Gesto com si l’estiguessin enterrant. Amb el so de fons de les campanes que sonen a la plaça, Gesto s’aixeca i amb l’ajuda dels altres performers acaben d’abocar un sac de cendres a la silueta i deixen un parell de sabates a la zona dels peus (https://www.youtube.com/watch?v=ac1ldphrvpm).