4. Difusió, performativitat i publicació expandida

4.2. Publicar, una declaració d’intencions

4.2.2. La publicació expandida en l’art

En el moment en el qual el format s’expandeix, també ho fan els engranatges, és a dir, cadascuna de les parts desplegades. Així, l’experiència s’amplia, es connecten entre si diferents activacions i, al seu torn, també es produeixen derivacions que poden desembocar en nous projectes i col·laboracions. Ja no solament parlem de les publicacions en tant que obres d’art, sinó també de publicacions que formen part de processos de creació complexos i que acaben generant un engranatge de peces multiformat en la producció i la presentació. Ara veurem aquest fenomen amb casos concrets.

Un bon exemple d’aquest fenomen seria l’obra Investigations, de l’artista suís Christian Marclay. Es tracta d’una performance de tipus site-specific que l’artista ha organitzat en diferents ciutats del món, col·laborant en cada lloc amb pianistes locals que aporten el seu coneixement, la interpretació i la recerca particulars, la qual cosa dona lloc sempre a resultats diferents. L’execució d’aquesta peça està basada en una publicació sui generis en forma de partitures gràfiques variables que són executades en un concert amb diversos pianos tocats alhora.

En un primer moment, Marclay es va dedicar a buscar fotografies en les quals apareguessin mans tocant un piano. Algunes de les fotos que va trobar i va retallar mostraven dues mans dretes, o tres o quatre mans que indicaven que el piano el tocaven diverses persones alhora. Quan va tenir una selecció de cent fotografies, en va compondre una per cada pàgina individual, incloent-hi fragments de pentagrames en blanc a sota de cada foto. Aquest conjunt de cent fitxes o partitures, contingudes en una capsa, va ser lliurat a un primer grup de pianistes, els quals havien d’anotar la seva pròpia interpretació de cada imatge traduïda a la notació musical. La inclusió d’imatges en les quals sortien diverses persones tocant instava, al seu torn, al fet que en la posterior execució de la peça sonora els pianistes s’ajudessin entre ells a tocar aquesta part en concret. A més, també s’inclouen en la interpretació gestos com recolzar-se en el piano, tocar des de terra i altres gestos corporals que confereixen a la performance una relació corporal, a més de visual, amb el so. Abans de cada performance, les cent partitures prèviament anotades per cada músic es barregen, com si fos una baralla de cartes, i l’acció dura fins que tots els músics hagin acabat d’interpretar totes les pàgines.

Cada vegada que la performance té lloc, s’imprimeixen i intervenen un conjunt de publicacions nou, que donen lloc per tant a variacions d’aquesta, que van expandint i diversificant un mateix contingut de base. Les diferents variacions d’aquesta publicació, amb l’empremta personal que cada pianista aporta a la interpretació musical de les fotografies, ens porten a pensar en el caràcter mutant i polièdric que poden tenir les publicacions. Com veiem, en aquest cas ja no ens trobem solament amb el fet que la publicació és l’obra en si mateixa, sinó que la publicació és l’element que inicia una obra mutant en la forma i en el temps. Així, la publicació és part essencial del procés de creació, i es pot veure de manera independent o es pot experimentar sensorialment a través de la música escrita que conté, que al seu torn és sempre diferent. Com podem veure, la qualitat d’«expandit» se’ns fa del tot necessària per descriure aquest tipus de projectes tan contemporanis.

Un altre cas de publicació expandida podria ser la que va tenir lloc durant la fira d’art contemporani SWAB, que se celebra anualment a Barcelona. El 2019 es va dur a terme un cicle de performance, organitzat per la comissària Alexandra Laudo, que a la seva programació incloïa la peça M’has parlat i t’he dit que et vaig dir que no et digui, una col·laboració entre el col·lectiu de realitzadors, programadors i investigadors Estampa, i l’escriptora i artista visual Irene Solà. La peça parteix d’un intercanvi epistolar a través del correu electrònic que hi va haver entre l’escriptora i una xarxa neuronal de generació de text que havia estat prèviament entrenada per Estampa. La posada en escena del projecte, és a dir, la performance, consistia en una acció mediada per la intervenció de Solà, d’una banda, i els membres d’Estampa, d’una altra. Tots dos equips disposaven d’un clàssic projector d’opacs, en el qual alternativament i en paral·lel anaven mostrant al públic cada carta escrita i la corresponent resposta, la qual cosa generava un gir analògic, físic i presencial bastant peculiar que contrastava amb la via electrònica que havia mediat les comunicacions i amb el fet evident que una de les parts comunicants havia estat una màquina. Com a part del projecte, es va editar una publicació senzilla, a una tinta de color negre i enquadernada amb grapes de tipus omega, que contenia tota la correspondència mantinguda. En aquest cas, la fase prèvia de correspondència, la performance i la publicació són diferents parts d’un procés que per moments conflueix en un mateix lloc i per moments es desplega amb temps de lectura i emmagatzematge sensorial diferents. En última instància, la publicació és tan sols una de les parts del procés, però aquella que eventualment pot perdurar de manera més estable en el temps.

El tercer i últim cas que ens agradaria esmentar és una mica més panoràmic, ja que no es tracta d’un projecte concret sinó més aviat la feina continuada d’una persona. És el cas de la dissenyadora gràfica i investigadora suïssa Loraine Furter, que treballa a Brussel·les des de 2007. Furter té una estreta connexió amb el context de la publicació i l’edició expandida, tant directament a través del disseny de continguts editorials híbrids, que combinen la digitalització amb la gràfica impresa, com també teòricament, investigant-ne el context, els processos i les possibilitats.

Recomanem ferventment la lectura de l’assaig Expanded Publication que aquesta dissenyadora i investigadora va realitzar a propòsit de la publicació expandida, que rendeix homenatge en part al ja desaparegut projecte editorial nord-americà Dot Dot Dot (2000-2010). El que resulta molt interessant de la lectura d’aquest text és que ens submergeix de manera activa en la no linealitat de la lectura, en la seva expansió i deriva. Una navegació molt contemporània, que ens obre al seu torn finestres a altres projectes i publicacions en sintonia, i ens fa pensar en com el propi procés d’elaboració d’una publicació pot crear situacions, accions i peces en el mitjà.