Tornar a la pàgina principal

Relació amb el context

Temàtica

Descontextualització

L’autonomia de l’art, és a dir, la seva existència separada d’una funció, lliure del servei a un programa religiós o de govern i com a expressió del sentir de l’artista, està lligada en un primer moment a una història de descontextualització de les obres d’art dels que havien estat fins llavors els seus entorns físics i funcionals específics: els temples, les corts, els centres de poder, etc. L’art, tal com l’entenem avui, depèn de la concepció que es va forjar durant la Il·lustració i es va consolidar ja amb el Romanticisme, al mateix temps que s’obrien per primera vegada al públic les grans col·leccions i es formaven les primeres institucions museístiques. Això va succeir, d’una banda, per la descontextualització efectiva de moltes peces en deslligar-les dels llocs per als quals havien estat creades, i de l’altra, pel fet que els artistes van començar a treballar perquè les seves obres fossin contemplades en aquests espais dedicats específicament a l’exhibició d’art, i es van dirigir a un públic molt més heterogeni que fins llavors.

Pots ampliar amb: Paul Mattick, Jr. (2003), «Context». A: Nelson, R. S.; Shiff, R. (eds.) (2003). Critical terms for art history, 2a ed. Chicago: University of Chicago Press.

La sala temporal Elgin Room del British Museum d’Archibal Archer (1819). Aquesta obra mostra els marbres del Partenó, espoliats sota les ordres de Lord Elgin entre 1801 i 1811, tal com es van disposar temporalment al British Museum, 1819.
Font: https://blog.britishmuseum.org/an-introduction-to-the-parthenon-and-its-sculptures/

Recontextualització

A la fi dels anys 60, encara que amb anterioritat ja hi havia indicis, sorgeix un corrent molt rellevant d’artistes que pretenen respondre a la descontextualització radical que va començar al segle xviii amb la Il·lustració i va culminar a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, als EUA, a càrrec del crític d’art Clement Greenberg i dels pintors de l’expressionisme abstracte. Aquests artistes van començar a lluitar contra l’existència separada d’allò artístic, la rigidesa extrema de les normes intrínseques del medi pictòric desvinculat de tot referent, la mercantilització de l’art i la impermeabilitat de la pràctica artística còmodament instal·lada en l’autonomia i una idea falsària d’universalitat. El mitjà més eficaç que van trobar per aconseguir els seus objectius, per entrar en l’engranatge amb la vida, va ser treballant activament per trobar maneres de restablir l’ancoratge específic de l’art amb el seu context. El context podia ser l’entorn físic, dins i fora del cub blanc de la galeria i el museu, qualsevol espai interior o exterior, paisatge o carrer que la institució de l’Art fos capaç de delimitar i reclamar per a si, però també el context polític, històric, cultural o de qualsevol altra índole que aparegués en la complexitat de les condicions específiques que actuen «aquí i ara».

Pots ampliar amb: Kwon, M. (2002). One place after another: site-specific art and locational identity. Cambridge, Mass: MIT Press.