Tornar a la pàgina principal

La forma de projecte

Temàtica

Característiques i limitacions

Ens agradi o no, la forma de projecte és avui un dels modes hegemònics d’estructurar la pràctica artística (i no només la pràctica artística). Així és com està organitzat el sistema: és, en certa manera, una imposició, i per tant no sempre ha d’acomodar-se bé amb la manera com treballem. Per aquesta raó és molt important entendre què significa plantejar un projecte, com funciona i com pot condicionar-nos posteriorment. Un projecte pot ser un parany o un ajut.

Pots ampliar amb: Kunst, B. (2012). «The Project Horizon: On the Temporality of Making». MASKA, Performing Arts Journal (vol. XXVII, núm. 149-150). Disponible a: <http: // www.manifestajournal.org/issues/regret-and-other-back-pages/project-horizon-temporality-making#>

Inauguració de l’exposició A títol propi. Sant Andreu Contemporani (2009)
Font: https://santandreucontemporani.wordpress.com/2009/12/03/inauguracio-a-titol-propi/

La característica principal del projecte és, com el seu nom indica, que es tracta d’una projecció. Plantejar un projecte significa traçar un o diversos objectius, planificar els esforços que seran necessaris per assolir-los i calcular els recursos i el temps que s’hi empraran. És a dir, un projecte es dissenya abans d’executar-lo i, en el millor dels casos, aquest disseny es basa en coneixements que es tenen prèviament i que ens fan confiar en l’interès i la factibilitat del projecte. Aquesta és una operativa importada d’altres disciplines i contextos (de l’àmbit científic, empresarial, de l’Administració pública, etc.), que, per descomptat, ha calgut ajustar per traslladar-la a la pràctica artística. Per no posar l’accent en els inconvenients, senzillament direm que la forma de projecte ens obligarà a treballar diferent.

  • En un primer moment, a la fase d’ideació del projecte, el més rellevant és:
  • Quin és el punt de partida. Quina idea, quina imatge, quin punt del mapa. Per a quin context treballem.
  • Què tenim en compte. Quin és el nostre enquadrament.
  • Quina narració, quins imaginaris desenvolupa el nostre projecte. Com parla.
  • Quins recursos, habilitats i mitjans necessitarem. Quins passos caldrà seguir. Quin temps necessitarem.
  • Quins riscos detectem. Quins factors d’indeterminació.
  • Per què volem fer-lo.

Tortuga d’Ariadna Guiteras
Font: http://www.ariadnaguiteras.com/tortuga/

A la fase de formalització o execució, el més rellevant és:

  • El mètode: com traduïm el nostre projecte en processos de treball ordenats cap a un fi.
  • La negociació amb la realitat: com encaixa el que hem projectat amb el que hi ha i amb el que podem fer.
  • La gestió dels recursos, els temps, les col·laboracions.
  • Finalment, l’(auto)avaluació: l’ajustament entre allò projectat i allò fet.

El que pot succeir o no

Òbviament els imprevistos succeeixen, o també podem revisar el nostre pla inicial i alterar-lo voluntàriament, però no hem d’allunyar-nos molt del que era el nostre objectiu (o objectius). Hi ha una dimensió quasi contractual del projecte, una preclusió, encara que no sigui estricta, del que es pot acceptar com a resultat ajustat del projecte.

El projecte ha de tenir resiliència, és a dir que ha de ser capaç d’absorbir imprevistos, reaccionar davant de canvis i factors que no s’havien considerat. Alguns projectes, sobretot els que posen en joc components d’atzar o d’interacció, han de tenir en compte molts factors que no es poden controlar pròpiament. El projecte ha de contenir un estudi sobre la contingència, sobre el que pot o no pot succeir, sobre els riscos i les oportunitats, i això sense desvirtuar-se, sense perdre els seus trets. Una opció és incloure-hi un marge d’indeterminació molt ben calculat. Preveure el fracàs com a possibilitat és capitalitzar aquest fracàs?

Hi ha una mena de diàleg entre el «jo» del passat que va dissenyar el projecte i el «jo» posterior que el posa en pràctica. Cal que ens donem marge de maniobra. En la fase d’execució ens ho agrairem a nosaltres mateixos.