Específic per a un lloc
La sensibilitat per a allò específic per a un lloc (site specificity) va començar a finals dels anys 60 com un mer interès per les dimensions materials i fenomenològiques del propi espai de la galeria: la seva estructura arquitectònica, la llum, les textures, els colors, els recorreguts, etc. Aquest interès inicial per les característiques de l’espai en el qual l’obra se situava va acabar derivant cap a un interès per l’espai galerístic també en la seva dimensió institucional i en relació amb la seva posició social, econòmica i simbòlica. Aquesta va ser una de les primeres formes amb les quals els artistes van buscar restablir vincles específics amb els llocs on treballaven. Aquest tipus de pràctiques es va generalitzar i es va popularitzar molt ràpidament. Avui dia es pot utilitzar una idea una mica diluïda d’especificitat per referir-se a la relació que l’obra estableix amb el seu context, i podríem dir que molts dels treballs que es consideren site specifc són situacionals, més que específics per a un lloc. L’especificitat hauria de referir-se més aviat a allò que és irreemplaçable o necessari del vincle que s’estableix entre treball i context.
Pots ampliar amb: Doherty, C. (ed.) (2009). Situation. Whitechapel, documents of contemporary art. Cambridge, MA: MIT Press.
Balmes 88 (El último baile) de Carolina Bonfim (2014)
Font: https://www.arteinformado.com/agenda/f/balmes-88-el-ultimo-baile-88495
This progress de Tino Sehgal (2006)
Font: http://cp.art.cmu.edu/tino-sehgal-this-progress/
Específic per a un debat o argument
L’interès per l’articulació entre obra i context va derivar d’una dimensió material o fenomenològica fins a arribar a incloure la dimensió institucional, que col·locava, sobretot en un primer moment, els contextos de l’art (galeries i museus) en relació amb processos econòmics, socials i polítics més amplis. Finalment, aquest interès es va obrir cap a altres dominis d’allò cultural, polític, social, etc., per desbordar el que seria estrictament l’esfera de l’art i situar la pràctica artística en relació amb debats, discursos, situacions i camps disciplinaris molt més amplis. A la segona meitat del segle xx els artistes van començar a treballar d’una manera que s’anomena debate specific, és a dir, en relació amb debats, arguments o problemàtiques de diferent tipus i importància: l’epidèmia de la sida, la semiòtica, l’autoria, el gènere, la raça, la guerra del Vietnam, les polítiques migratòries, etc.
Pots ampliar amb: Iversen, M.; Crimp, D.; Bhabha, H. K.; Kelly, M. (eds.) (1997). Mary Kelly. Contemporary artists. Londres: Phaidon.
Untitled (Portrait of Ross in L.A.) de Félix Gonzalez-Torres (1991)
Font: https://ar.pinterest.com/pin/361906520028325329/
After Walker Evans de Sherrie Levine (1981)
Font: http://www.northeastern.edu/experimentalgamedesign/?p=1560
Específic per a una comunitat o una audiència
Els processos de restabliment d’una vinculació forta entre l’art i el seu context passen també per la necessitat que l’art es pregunti quina és la seva articulació amb altres agents: públic, galeristes, ciutadans, col·leccionistes, comunitats, grups minoritaris, afectats per una problemàtica particular i un llarg etcètera. L’especificitat pot donar-se aquí de diverses maneres. La intensitat i l’interès d’aquesta relació entre l’artista i altres agents va des de les formes més banals de la participació o la interacció, passant per processos en els quals el públic és estrictament necessari per a la formalització de l’obra —essent-ne el material—, fins a processos complexos de cocreació en què l’artista i altres agents treballen de forma conjunta per idear i configurar l’obra. L’especificitat podria donar-se també quan el públic d’un treball particular es restringeix o es delimita amb un o altre criteri.
Pots ampliar amb: Bishop, C. (2012). Artificial hells: participatory art and the politics of spectatorship. Londres, Nova York: Verso Books.
Kao malo Vode na dlanu (‘Com una mica d’aigua al palmell de la mà’) de Mireia Sallarès (2019)
Font: http://ajuntament.barcelona.cat/centredart/es/content/kao-malo-vode-na-dlanu-como-un-poco-de-agua-en-la-palma-de-la-mano-un-proyecto-sobre-el-amor
Measuring the Universe de Roman Ondàk (2007)
Font: https://www.pinterest.com/pin/497084877591934407/
Institucional (crítica institucional)
La crítica institucional va ser, precisament, una de les primeres actituds o interessos dels artistes que als anys 60 van començar a preguntar-se sobre com es construïa el sentit del seu treball. Efectivament, va començar com una investigació material per, molt ràpidament, estendre’s a una investigació sobre com els espais de l’art formen part d’un sistema ideològic i econòmic complex que els sosté i els perpetua. L’interès dels primers artistes de la crítica institucional va ser mostrar com el marc institucional era el que permetia que alguna cosa fos llegida o no com a art, i per aquest motiu, molts treballs es van centrar en el límit físic de la galeria o el museu, en el que succeïa en situar-se dins o fora d’aquest marc. Més endavant van incorporar-se molts altres factors, com ara l’Administració, la gestualitat, l’economia i el mercat, la senyalística, les polítiques laborals, etc. a les característiques dels contextos institucionals de l’art.
Pots ampliar amb: Buren, D. (1973). 5 Texts. Nova York: The John Weber Gallery.
I amb: Alberro, A.; Stimson, B. (eds.) (2009). Institutional Critique: an anthology of artists’ writings. Cambridge: MIT Press, Mass.
Four actions of maintenance art de Mierle Laderman. Ukeles (1973)
Font: https://www.arte-util.org/projects/4-actions-of-maintenance-art/
Museum Highlights d’Andrea Fraser (1989)
Font: https://www.macba.cat/seminario-encarnar-la-critica-institucional
Ficcional o especulatiu
Els últims deu anys han aparegut en el context anglosaxó nombroses metodologies de treball i investigació que se situen en un terreny intermedi entre l’art i el disseny i que proposen establir com a marc de treball un context especulatiu o de ficció. D’aquesta manera, es desplacen algunes nocions sobre el que seria l’esperable o el raonable en relació amb un context conegut i es col·loca en el punt de partida un context fictici que ens obliga a replantejar-nos com actuaríem o què seria el possible o l’esperable. Habitualment aquest tipus de treballs s’inicien inventant el que es denomina un what if scenario o «què passaria si…?», situant-se en un futur més o menys proper en el qual no hi ha coses que sí que tenim en el present i en canvi n’hi ha d’altres que ara no tenim. Aquest punt de partida inusitat porta també a solucions inesperades: què passaria si desaparegués la indústria i volguéssim fabricar una torradora des de zero, o què passaria si haguéssim de proveir-nos de tot l’aliment a la ciutat.
Pots ampliar amb: Knutz, E.; Markussen, T.; Rind Christensen, P. (2014). «The Role of Fiction in Experiments within Design, Art & Architecture. Towards a New Typology of Design Fiction». ARTIFACT (vol. III, núm. 2, pàg. 8.1-8.13).
How I built a toaster from scratch de Thomas Thwaites (2011)
Font: https://www.dezeen.com/2009/06/27/the-toaster-project-by-thomas-thwaites/
Brasil, July 2038, d’A. Parede (Luiza Prado i Pedro Oliveira, 2014)
Font: http://a-pare.de/2014/brasil-july-2038/