Parlem de poesia visual per referir-nos a un tipus de producció artística de límits difusos que inclou paraules o textos capaços de vehicular significats mitjançant les seves propietats gràfiques. En la poesia visual importa el text escrit, però també la proporció de les tipografies, el contorn dels paràgrafs, els espais en blanc i la manera com aquests elements s’entrellacen per produir una experiència més gran que la suma de les parts. Es tracta d’una pràctica profundament emparentada amb els moviments d’art postal, la poesia concreta i alguns corrents procedents de les pràctiques conceptuals dels anys setanta. Són també manifestacions importants aquelles que, utilitzant només elements gràfics, construeixen composicions visualment poètiques. Els primers collages fets pels cubistes, per exemple, reciclaven retalls de revistes, diaris, cintes i altres elements per fer composicions suggeridores que trencaven l’antiga homogeneïtat de la representació. L’eclosió del collage en el modernisme de començaments de segle xx tindrà conseqüències molt importants en artistes posteriors, pioners de la poesia visual, com Joan Brossa, Edgardo Antonio Vigo, Clemente Padín o Nancy Gewölb.
Els cal·ligrames són també una de les manifestacions més comunes de la poesia visual. Encara que van ser popularitzats per poetes com Stéphane Mallarmé (1842-1898) i Guillaume Apollinaire (1880-1918) al començament del segle passat, l’art de fer imatges amb blocs de paraules es remunta a molt temps enrere. Un dels primers exemples es troba en un enlluernador manuscrit del segle ix conegut com a Aratea. Cada pàgina d’Aratea conté un poema a la meitat inferior que descriu una constel·lació astronòmica. A partir de la forma d’aquest paràgraf descriptiu apareix dibuixada la constel·lació a la qual el paràgraf fa referència, i tot el conjunt compon, alhora, una figura animal. Els textos construeixen llavors les imatges i viceversa, de manera que ni les paraules ni els dibuixos tindrien ple sentit sense la presència de l’altre per completar cada escena. Recentment, l’artista Eduardo Navarro va fer una operació poètica semblant. En els seus laboriosos dibuixos incloïa no ja passatges poètics sinó textos canònics sencers com la Bíblia o l’Alcorà, manuscrits paraula per paraula, oració per oració, per donar forma a la figura d’un elefant o una tortuga.
En dècades recents es va produir una ramificació de la poesia concreta al món de les imatges fetes per ordinador. Internet va propiciar l’acceleració d’una escena col·lectiva, anònima, de persones provinents de l’art postal que van migrar caps als llenguatges digitals. L’ASCII art va construir amb caràcters alfanumèrics galeries d’imatges que eren després distribuïdes per llistes de correu electrònic. Va glossar les primeres formes de poesia visual que van circular per la web, abraçant els imperatius d’una època en la qual internet era encara un horitzó de promeses. El clàssic logo de la FidoNet , per exemple, presenta un gos que sosté un enorme disquet a la boca, acompanyat per un plat de menjar amb el seu nom. Moltes composicions presentaven versions lúdiques d’imatges clàssiques de la història de l’art, com La Gioconda o els frescos de la Capella Sixtina. Aquestes antigues composicions poden ser enteses, en gran manera, com l’antecedent genealògic més important de les emoticones.
En els esbossos i estudis previs a la creació d’algunes de les seves escultures, l’artista David Bestué esbossa un conjunt d’imatges en què la trobada entre materials diversos implica també un col·lapse poètic. Els seus dibuixos aventuren els materials i el contingut semiòtic amb què cada peça està farcida. Així, per exemple, a Vinyoli (2012) trobem un rectangle amb la llegenda «meteorit», que es manté en equilibri sobre una forma corba, que és, en realitat, una «barra doblegada per poeta» i que al seu torn està clavada en un altre rectangle més gran que funciona com a base i que és anomenada com «terra de cementiri». Una altra obra de la mateixa sèrie consisteix en un cercle prominent (denominat «grassa») que és interseccionat per un triangle afilat («cola»); l’obra es diu Penetración (2012). El dibuix en aquest cas prefigura la trobada entre tots aquests materials, la forma que suggereixen i l’univers simbòlic que els envolta. En una entrevista recent, Bestué afirmava: «Mallarmé parlava de la fisicitat de les paraules. Com un poeta tria les paraules, jo trio els materials. Les meves escultures funcionen com un aparell gramatical» (2015).
Joan Brossa (1988). Poema visual. [LitografIa]
Disponible en https://www.macba.cat/es/poema-visual-4596
Consulta EL 26/06/2019
David Bestué (2012). Esculturas. [Publicació]
Disponible a http://bielstudio.com/#8/3
Consulta el 04/06/2019
Anónimo. Happy cat. [ASCII art]
Disponible a https://www.dreamstime.com/stock-photos-happy-cat-ascii-art-line-drawing-image32909153
Consulta el 04/06/2019
Referències
Soler Serrano, Joaquin (1977). A fondo – Joan Brossa. RTVE. Disponible a http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-manana/fondo-joan-brossa/3607433/
Consulta el 26/06/2019.
Bestué, David (26 d’octubre de 2015). David Bestué: «Un poeta elige palabras. Yo elijo materiales». El País. Suplemento Babelia. Disponible a https://elpais.com/cultura/2015/10/21/babelia/1445426450_263592.html
Consulta el 22/06/2019.