2.2. Agents destacats del sector privat espanyol
2.2.2. Les fundacions
La naturalesa jurídica de les fundacions s’especifica en l’article 2.1 de la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions:
«Són fundacions les organitzacions constituïdes sense ànim de lucre que, per voluntat dels seus creadors, tenen afectat de manera duradora el seu patrimoni a la realització de finalitats d’interès general.»
A l’article 3 de la mateixa llei s’especifiquen les finalitats d’aquestes entitats:
«Les fundacions hauran de perseguir finalitats d’interès general, com poden ser, entre altres, els de defensa dels drets humans, de les víctimes del terrorisme i actes violents, assistència social i inclusió social, cívics, educatius, culturals, científics, esportius, sanitaris, laborals, d’enfortiment institucional, de cooperació per al desenvolupament, de promoció del voluntariat, de promoció de l’acció social, de defensa del medi ambient, i de foment de l’economia social, de promoció i atenció a les persones en risc d’exclusió per raons físiques, socials o culturals, de promoció dels valors constitucionals i defensa dels principis democràtics, de foment de la tolerància, de desenvolupament de la societat de la informació, o de recerca científica i desenvolupament tecnològic.»
Com encertadament apunta l’historiador Jaume Vidal Oliveras:
«Des dels anys setanta, però sobretot a partir dels vuitanta, començaran a proliferar les fundacions dependents d’empreses o corporacions financeres, que compliran un paper essencial en la difusió i sustentació de l’art contemporani. Diverses són les causes de tal proliferació, des d’un canvi de mentalitat pel que fa a la tasca de l’obra social fins a la reducció de taxes i impostos. No obstant això, hi ha un aspecte fonamental que s’imposa en aquesta dècada: l’art com a segell de prestigi.»
Des dels anys setanta, el paper de les fundacions va ser el de complementar i fins i tot suplir les deficiències de les institucions en el sector de l’art. Tant a través d’un actiu i fonamental programa d’exposicions (el cas emblemàtic és el de la Fundació Miró amb el seu Espai 10, posteriorment rebatejat Espai 13) com d’una ambiciosa política d’adquisicions.
Probablement, és una mica més que anecdòtic que La Caixa introduís en el seu logotip corporatiu un disseny de Joan Miró en un context tan conservador com era el de les institucions bancàries. Aquest episodi indica com el sector privat havia intuït tot el potencial, en termes d’imatge i per la seva funció social, que l’àmbit artístic podia proporcionar a les grans empreses. I per portar-ho a la pràctica i explotar-ho al màxim, crear fundacions era el pas successiu lògic i funcional.
Fundacions bancàries
Simplificant una mica la situació a Espanya, un primer grup el constitueixen les fundacions dels grans bancs nacionals, com és el cas de la Fundació "la Caixa", que, amb les seves moltes seus repartides per tot el territori espanyol, disposa d’amplis recursos per oferir nombroses beques i finançaments l’abast dels quals supera amb escreix l’àmbit de les arts visuals. A més, posseeix una de les col·leccions d’art privades més destacades, així com una programació internacional entre les més importants del país, i obre regularment convocatòries tant de comissariat com de producció artística. En la mateixa línia hi ha les fundacions del BBVA (amb un programa interessant de beques per a videoartistes), del Banc Sabadell i del Banc Santander. La Fundació Juan March, amb seus a Palma i Madrid, des de 1973 presenta una programa cuidat de conferències, concerts, publicacions i exposicions. Finalment, la Fundación Botín ofereix una de les convocatòries més destacades per a artistes i té entre les seves seus amb l’arquitectònicament destacable i celebrat Centro Botín.
Fundacions de grans empreses
També hi ha grans col·leccions privades relacionades més o menys directament amb empreses o famílies que reuneixen com a característiques destacades una col·lecció excepcional, i la voluntat d’investigar-la i donar-la a conèixer al públic, organitzant activitats educatives i culturals i proposant exposicions de gran importància. La Fundació Mapfre es pot comparar per la seva grandària i possibilitats a les grans fundacions de les entitats bancàries. Entre les seves diverses seus presenta la seva col·lecció de fotografia i exposicions de renom internacional, normalment amb una gran resposta per part del públic.
FCYC, Vila Casas, Foto Colectania i Bombas Gens, entre d’altres, són models més petits però totalment bolcats en les arts visuals i en el context local. Tenen interès per la seva explícita voluntat de concentrar-se en un sector concret mitjançant cicles expositius, desenvolupant una col·lecció pertinent i acompanyant-la d’un programa d’activitats i recerca ambiciós. Aquest tipus d’iniciatives són les que seria estratègic promocionar i afavorir des del punt de vista fiscal per estimular el creixement cultural del país; especialment quan una part significativa del seu programa expositiu i de la seva col·lecció se centra en el context espanyol i, sobretot, en el territori (considerat amb valor mediambiental i paisatgístic, com és el cas de la FCYC).
Fundacions d’artistes
Finalment, tenim les fundacions enterament dedicades a un artista, la finalitat del qual, òbviament, és preservar el seu llegat i afavorir la recerca i la promoció de la seva obra per mitjà de publicacions, programes expositius i activitats públiques. Sovint, aquestes iniciatives impliquen problemes de sostenibilitat econòmica, ja que el seu finançament resulta complex i les administracions públiques difícilment podran continuar fent-se càrrec d’una part dels costos, més enllà del pur manteniment de l’edifici i d’altres despeses marginals. El que sol ocórrer és que aquests centres, molt cridaners pel nom que porten, i sovint per l’edifici que els allotja, s’apaguen a poc a poc.
Sense un programa públic continu, exposicions regulars de gran importància i un altre tipus d’esdeveniments, el diàleg amb el públic local deixa de ser estimulant i refinat i finalment es rebaixa a una apologia de l’artista titular, que per descomptat mai la necessita. La programació s’emmotlla a un públic, quan es pot, de tipus turístic que hi acudeix en grans quantitats i no és gaire exigent, ja que només amb veure obres del seu artista admirat es dona per satisfet fins a la pròxima visita, a la qual tornarà, o no… No obstant això, aquestes fundacions també poden ser essencials per establir diàlegs amb els artistes locals més joves (un cas extremadament positiu en aquest sentit el representa l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, dedicat a comissaris i artistes joves contemporanis), tant en les seves activitats com en les seves exposicions. D’aquesta manera, el diàleg que s’estableix amb la memòria i el llegat de l’artista titular de la fundació queda patent i contínuament activat. La seva col·lecció es veurà revaloritzada al costat d’obres d’artistes d’altres generacions i contextos, creant diàlegs, ruptures o continuïtats que, al cap i a la fi, constitueixen una de les formes didàcticament més útils de pensar una exposició.