3.2. La professionalització del sector artístic
3.2.2. Honoraris d’artistes, beques i concursos
Com es finança la producció artística? De què viu l’artista? És important plantejar aquestes preguntes en l’àmbit del sector privat de les arts visuals. Sabem que l’Estat, per mitjà de les seves administracions, pot proveir part del manteniment dels artistes de manera directa mitjançant subvencions o de l’adquisició d’obres per les col·leccions nacionals, incrementant d’aquesta manera el patrimoni artístic nacional. El mateix fan grans empreses (en la seva majoria bancs o companyies d’assegurances) i fundacions privades (que gairebé sempre es desenvolupen arran d’una gran empresa, una gran fortuna o una família poderosa).
Una tipologia molt comuna d’ajudes directes són les beques de producció, a les quals l’artista accedeix presentant un projecte o complint uns determinats requisits. També existeixen concursos, certàmens i convocatòries que les institucions públiques i privades llancen de manera anual. Entre les més famoses i importants per artistes trobem les de Generaciones de La Casa Encendida, Beca de Artes Plásticas de la Fundación Botín, Fundació "la Caixa", BBVA (per a videoartistes), VEGAP i moltes altres més de locals i en la seva majoria públiques. Per a comissaris, existeixen les convocatòries de "la Caixa", o Inéditos de La Casa Encendida, entre d’altres.
Quan l’artista participa en exposicions, siguin aquestes en museus públics o privats o fundacions, haurien de rebre uns diners en concepte d’honoraris a canvi de presentar les seves obres a les sales. Els artistes són els que proporcionen el contingut fonamental de les exposicions; per tant, és lògic que rebin una compensació directa en forma de pagament d’honoraris per exposar les seves obres i així filar el discurs comissarial (si es tracta d’una exposició col·lectiva), o bé donar a conèixer el seu recorregut retrospectivament o presentar un projecte (en el cas d’exposicions individuals).
Sense la tasca dels artistes, no hi ha exposicions. No és acceptable ni sostenible aplicar els conceptes de gratificació, promoció o visibilitat a canvi d’exposar i justificar amb aquests l’absència d’honoraris. Les limitacions pressupostàries tampoc haurien de ser una excusa acceptable; al cap i a la fi, el personal de transport, de sala, de muntatge, de comunicació, de manteniment i de gestió que s’han ocupat de presentar l’obra i organitzar l’exposició cobren per la seva feina (la qual cosa es deu en part al fet que els seus oficis estan protegits per un conveni reconegut per l’Estat). A causa d’aquesta mena de situacions, les associacions d’artistes han elaborat manuals de bones pràctiques com el de l’AVVAC (2008).
Cas a part és el de les galeries i les fires d’art. Quan l’artista exposa en galeries comercials, per norma general, no rep cap mena d’honoraris perquè se sobreentén que les obres que es presenten aquí estan disponibles per la seva venda i l’esforç del galerista anirà en aquesta direcció per, d’aquesta manera, fer front a la inversió inicial (producció d’obres i espai expositiu). En cas de venda, els beneficis es comparteixen entre l’artista i la galeria. Per norma general, l’artista rep el 50 % de l’import una vegada restat el cost de producció. La producció d’una obra pot ser anticipada per l’artista, o finançada per una institució (en el marc d’un projecte expositiu) o per la galeria (perquè s’exposi i es vengui). Existeixen models de contractes entre artistes i galeries, com els publicats per la PAAC (s/a).
La manera de finançar-se de l’artista és complexa; pot consistir en moltes petites entrades variables o concentrar-se en una sola font d’ingressos. Pot dependre completament del mercat, és a dir, de les obres que ven a través de la seva galeria, o bé pot compaginar els honoraris que rep per les seves exposicions en museus i fundacions amb altres fonts d’ingressos. Comunament, l’artista complementa els ingressos de les vendes i dels honoraris amb altres activitats (o ocupacions a temps parcial). Aquestes activitats que realitza, i a canvi de les quals rep uns honoraris, poden ser:
- Tallers que imparteix puntualment
- Docència en universitats o escoles d’art
- Altres projectes relacionats amb l’educació i la mediació, comissariat, conferències, etc.
També pot rebre ingressos gràcies als drets d’autor per la reproducció de les seves obres (solen ser molt escassos) o per la projecció dels seus vídeos (equiparable als honoraris que rep per presentar una obra física com a part d’una exposició).
Trobem una reflexió molt interessant sobre la peculiar forma de manteniment de l’artista en l’obra de Francesc Abad Nòmines. El meu espai productiu / econòmic, 1973-2009, actualment conservada al MACBA. Com s’indica en la fitxa de la pàgina web del mateix museu:
«Es tracta de les nòmines rebudes per l’artista durant quaranta anys. En un moment en què el treball és fràgil, escàs, insegur i amb menors retribucions, la representació d’una vida laboral completa adquireix un aire de monument. L’obra també ens convida a reflexionar sobre la retribució de l’artista en el marc de l’economia capitalista i liberal, sobretot en relació amb la idea d’autonomia creativa. Nòmines. El meu espai productiu/econòmic condensa una reflexió entorn del sentit del terme “assalariat” en l’àmbit de la creació.»