3.2. La professionalització del sector artístic
3.2.3. Les ocupacions
Les ocupacions relacionades amb l’art són molt diverses:
- Docents
- Instal·ladors
- Manipuladors i transportistes
- Emmarcadors
- Productors
- Assistents d’artistes
- Restauradors
- Il·luminadors
- Fotògrafs
- Càmeres
- Editors
- Traductors
- Muntadors
- Talleristes
- Conferenciants
- Mediadors
- Docents
- Guies d’exposicions
- Responsables de premsa o de comunicació
- Gestors de l’àmbit cultural
- Creadors de continguts
- Il·lustradors
- Etc.
El gruix del sector privat de l’art és un ecosistema puixant i variat, constituït per petites i mitjanes empreses i moltíssims autònoms, treballadors de la cultura, artesans i professionals. Es tracta d’una realitat en canvi constant, subjecta a modificacions més ràpides que les del sector públic, i més extensa, alhora que més precària.
Les persones que emprenen en aquest sector ho fan per moltes raons diferents. Bé perquè veuen en aquest sector un potencial per enriquir-se, considerant que poden obtenir un benefici econòmic; bé perquè volen participar i comprometre’s per suplir les deficiències de l’Estat a l’hora de difondre la cultura, concorrent de manera complementària a satisfer les expectatives i el dret de la població a gaudir d’aquesta; o, finalment, perquè es tracta de persones molt aficionades a les arts que a més poden dedicar-se al que més els agrada, i tracten de fer-ho d’una manera econòmicament viable encara que sense tenir la urgència d’un retorn immediat, és a dir, que l’aspecte econòmic no és el seu objectiu principal. En tots els casos hi ha una vocació i un interès cap al sector de la cultura. Si la vocació és sens dubte el punt de partida, la professionalització comença precisament quan es pretén transformar el desig en un projecte viable i durador.
La realitat econòmica en el territori nacional provoca que desenvolupar una carrera professional en aquest sector al llarg de molt de temps sigui una tasca arriscada. La durabilitat del recorregut personal d’un agent cultural és un factor decisiu, ja que desenvolupar una professionalitat requereix molts anys. Dit en altres paraules i de manera sintètica, es tracta de convertir una visibilitat prolongada en un retorn econòmic.
Hi ha un extens ventall d’activitats i ocupacions complementàries a la creació artística i directament relacionades amb aquesta. N’hem enumerat algunes a l’inici d’aquest apartat. Els sabers que aquests treballs requereixen són afins als estudis i les tècniques necessàries per l’artista. Aquestes ocupacions resulten molt útils, a vegades vitals, per mantenir-se econòmicament abans de trobar un mitjà de vida que s’ajusti millor a les aspiracions de cadascun (per exemple, viure únicament de les vendes de les obres d’art o dels honoraris institucionals).
A més, aquestes ocupacions permeten estar contínuament en contacte amb tota una sèrie de persones professionalment vinculades a la realització d’exposicions, a les institucions i als mitjans especialitzats. Finalment, es tracta d’activitats que permeten formar-se i professionalitzar-se en les nombroses especialitats que requereix qualsevol projecte artístic, en aquell ampli tros que va de la idea fins a l’exposició de l’obra. Segons l’estudi ja citat d’Ibáñez i López-Aparicio:
«La gran majoria d’artistes que no pot viure directament de la seva activitat creativa busca formes alternatives d’aconseguir fonts d’ingressos. Fins i tot dins dels ingressos derivats de la producció artística, els procedents de la venda de l’obra d’art han deixat de ser prioritaris, mantenint-se ara en primer lloc la docència artística, al costat d’activitats de comunicació o comissariat.»
Proposem ara un exemple concret d’aquestes possibles ocupacions o encàrrecs: les necessitats i la conseqüent inversió d’un galerista per exposar les obres d’una artista en un espai obert al públic inclou lloguer de l’espai amb el seu manteniment i subministraments, transport de les obres, producció d’obres (compartida amb l’artista del tot o en part), emmarcació, promoció, sous dels empleats de la galeria, adequació de l’espai expositiu, instal·lació de les obres, participació en fires, producció de textos i catàlegs, comunicació i altres despeses de representació, que van des del servei d’àpats per a la inauguració fins a viatges, hotels o sopars amb els col·leccionistes, artistes i altres agents culturals. Moltes de les professions involucrades en aquest exemple sovint estan desenvolupades per les mateixes persones, en la tan difusa fórmula de la pluriocupació, per fer front a les seves despeses (persones que aspiren a ser artistes o comissàries i poder viure d’això).
La pluriocupació és una forma gràfica, encara que efectiva, d’anomenar la flexibilitat (terme en aparença neutral) que descriu una situació cada vegada més comuna amb conseqüències profundes en la manera de viure dels qui la pateixen. És freqüent que un artista que ven algunes de les seves obres a la galeria compagini aquests ingressos realitzant muntatges d’exposicions en museus o en galeries. Així com que el personal a temps parcial d’una galeria faci exposicions com a comissari independent o escrigui textos per revistes o per encàrrec d’artistes. O bé que un comissari independent col·labori amb una fira d’art. O que un artista sigui alhora professor de secundària o docent universitari. En el sector privat la situació laboral és més variada que en el sector públic, encara que cada vegada més el sector públic va adoptant relacions laborals similars a les del sector privat.