3.3. La precarietat
3.3.1. Sobre l’1 %
En la part alta del mercat d’art, un nombre reduït de galeries proveeixen un nombre limitat de clients.
«Com guanyen els seus diners els principals col·leccionistes del món? Com es relacionen les seves activitats filantròpiques amb les seves operacions econòmiques? I què significa per ells col·leccionar art i com això afecta el món de l’art? Si mirem les rendes d’aquesta classe social, crida l’atenció que els seus beneficis es basin en l’augment de la desigualtat de les rendes en el món. Alhora, aquesta redistribució de capital té una influència directa en el mercat de l’art: quanta més discrepància existeix entre rics i pobres, més augmenten els preus en aquest mercat. Sembla, llavors, que la situació reclama amb urgència el desenvolupament d’alternatives al sistema actual.»
Aquestes són algunes de les qüestions que planteja Andrea Fraser en analitzar la situació del sistema de les arts, en el qual el mercat manté un rol poderós que afecta tots els altres integrants d’aquest sistema. Continua l’artista nord-americana:
«En lloc d’acudir als col·leccionistes perquè subvencionin l’adquisició d’art a preus grotescament inflats, els museus europeus haurien d’allunyar-se del mercat de l’art i de l’art i els artistes valorats en ell.»
Fraser adverteix en aquests termes a les institucions europees en el seu inqüestionable viratge cap a un model museístic americà, gairebé exclusivament privat, i anhela una separació neta entre el que els hauria d’interessar als museus i als artistes que tenen èxit en el mercat. No obstant això, aquesta dicotomia és extremadament complexa, tant en teoria com en la pràctica.
Fins als anys noranta, els artistes que tenien èxit comercial eren sospitosos entre els productors culturals. L’opinió de Pierre Bourdieu (1994, pàg. 183) era àmpliament compartida: l’artista pot triomfar en el terreny simbòlic només si perd en l’econòmic. La situació ha canviat; actualment l’èxit en el mercat captura l’atenció de la premsa (generalista en la seva majoria, però no només), que ho difon acríticament, la qual cosa li atorga cert prestigi en el que és simbòlic (Graw, 2015, pàg. 59).
El 1989, els comissaris de la Biennal del Whitney es preguntaven: hem arribat a una situació en la qual la riquesa és l’únic àrbitre de valor consensuat? D’altres, més optimistes, argumenten que en un
«món de l’art governat cada vegada més per imperatius econòmics i per un mercat global que juga amb freqüència el rol d’àrbitre en les qüestions artístiques, la Història de l’Art continua sent requerida com a pòlissa d’assegurança.»