2.1. Situació actual i especificitat espanyola
2.1.2. Esperant Godot. Sobre la llei de mecenatge a Espanya
S’ha parlat molt d’aquest tema, enyorant l’entrada en vigor d’aquesta llei com una espècie de panacea capaç de rescatar de la precarietat i la incertesa endèmica un sector cultural sencer. El Ministeri de Cultura i Esport del Govern d’Espanya recentment ha obert un blog que dona més informació per entendre el que hi ha i el que podria millorar (Ministeri de Cultura i Esport, 2020a). El que es reclama des del sector de les arts visuals i de la cultura en general, des que el Govern la va anunciar el 2011, és
«una llei que premiï, fomenti i ampliï les donacions de capital privat a les activitats culturals.»
La Llei 49/2002, de règim fiscal de les entitats sense finalitats lucratives i dels incentius fiscals al mecenatge, s’ocupa d’aquest àmbit, encara que no sembla suficient. En el blog del Ministeri citat s’apel·la a sentiments nobles i individuals:
«El mecenatge no hauria de dependre de l’existència de deduccions fiscals o d’una regulació per incentivar-lo. És una activitat altruista. […] La generositat dels bons mecenes, grans i petits, no depèn d’una deducció d’Hisenda. El que els mou en la seva generositat és l’amor a una terra, o a una activitat, o a la humanitat en general.»
No obstant això, sembla obvi que el paper del legislador consisteix precisament a afavorir i, sobretot, incentivar aquesta generositat sense esperar heroisme o gestos excepcionals moguts per l’amor cap a la humanitat.
D’altra banda, es percep un interès recent per part del Ministeri pel mecenatge de competències, terme derivat del context francès i que es refereix a una col·laboració sense finalitats lucratives en la qual el benefactor o mecenes aporta i posa en joc les seves «competències», és a dir, les seves aptituds, coneixements o recursos (Ministeri de Cultura i Esport, 2020b). Aquest concepte, en el qual el legislador sembla estar fixant-se com a model a seguir, revela una certa voluntat d’agilitar i facilitar la cooperació amb el sector privat. Un dels aspectes que la llei hauria d’afavorir és justament la cooperació en projectes publicoprivats, en els quals les empreses privades aportin el pressupost necessari o els serveis, i l’Administració pública garanteixi la qualitat de les propostes destinades a un sector ampli de la societat civil.
El sector privat de les arts visuals a Espanya és una realitat àmplia i variada, composta en la seva àmplia majoria per:
- Petits emprenedors: propietaris de pimes com, per exemple, les galeries d’art.
- Petits col·leccionistes apassionats.
- I, sobretot, per artistes i professionals del sector lliurats als seus projectes i recerques.
Les arts visuals són una part relativament petita dins de la cultura, encara que gaudeixen d’un creixent interès per part de les persones que no es dediquen a aquestes de manera professional (el nombre dels usuaris dels museus nacionals i internacionals confirma aquesta tendència a l’alça), que alhora es veu afavorida pel creixement de l’oci i del turisme. Per aquest motiu, resulta pertinent pensar el sector privat com un soci necessari i fonamental per al desenvolupament cultural d’un país. Cal evitar una contraposició entre el que és privat i el que és públic, i donar-li el seu just valor a aquest últim com a sector complementari, en col·laboració tant amb el sector públic com amb el tercer sector (que reuneix espais independents, associacions i cooperatives sense ànim de lucre).
Les relacions entre els diferents sectors de les arts són i han de ser estretes i coordinades per poder suportar un ecosistema fort i dinàmic capaç d’oferir un ampli ventall de propostes, així com manteniment i rendibilitat als seus protagonistes. Els sectors han de complementar-se en l’oferta i col·laborar per incrementar el rigor de les seves propostes, ampliant contínuament la seva varietat perquè no exclogui, sinó que rectifiqui les omissions del passat, i, paral·lelament, afinar l’eficàcia en la gestió dels recursos. La promulgació d’una llei de mecenatge forta i ambiciosa no seria solament un pas necessari des del punt de vista administratiu, sinó també un gest simbòlic de cooperació i solidaritat cap a un interès comú i compartit com és la cultura.