2.2. Agents destacats del sector privat espanyol
2.2.3. Els col·leccionistes
A Espanya, hi ha molt pocs col·leccionistes i menys encara són els que donen a conèixer les seves col·leccions públicament. Segons un estudi de l’especialista Clare McAndrew:
«Malgrat haver duplicat pràcticament la seva grandària en els últims deu anys, el mercat espanyol d’art és relativament petit en comparació amb els seus homòlegs europeus i internacionals. Representa menys de l’1 % a nivell mundial, quota que a més és inferior al pes de l’economia espanyola, que va superar el 2 % del PIB mundial el 2011. […] Encara que Espanya compti amb un nombre relativament elevat d’habitants amb rendes altes, la “cultura del col·leccionisme” sembla haver quedat relegada a altres mercats més desenvolupats al llarg de l’última dècada.»
El problema principal és la falta de continuïtat del col·leccionisme, que necessita com a mínim tres generacions successives per assentar-se i desenvolupar-se en un país. Com escriu Estrella de Diego:
«El que encara no acaba d’enlairar és el sector privat. Són pocs els col·leccionistes particulars que tinguin un corpus de certa contundència o, almenys, són escassos aquells decidits a fer públiques les seves col·leccions. Deixant a un costat conjunts com els que en aquest moment estan a punt de convertir-se en museu, com els de la galerista Helga de Alvear o la coneguda Col·lecció Pilar Citoler, són pocs els casos de col·leccions centrades en l’art espanyol, encara que cada vegada siguin més els col·leccionistes joves que van apostant pels seus coetanis i especialment pels vídeos i les noves tecnologies.»
Sigui com sigui, hi ha col·leccionistes que sí que aposten per l’art tant nacional com internacional i exposen la seva col·lecció a través d’una activa estratègia de préstecs, publicacions o simplement donant a conèixer la seva col·lecció a través d’una pàgina web i secundant substancialment l’educació artística. Aquest és el cas del projecte Cal Cego, que sorgeix el 2006 de la col·lecció privada de Roser Figueras i Josep Inglada. Segons llegim al seu web:
«La voluntat de transcendir l’àmbit domèstic, convertir-se en patrimoni cultural que sigui reflex d’una època i fomentar el coneixement de l’art són els motors que impulsen el projecte Cal Cego. La missió de Cal Cego és contribuir a la creació de sentit, al coneixement i a l’intercanvi d’idees, des de Barcelona i en relació amb la resta del món. Cal Cego parteix del compromís personal dels col·leccionistes i d’una actitud de curiositat constant i de fidelitat a l’evolució dels artistes, per donar suport a la recerca i organitzar activitats que no només donin a conèixer la col·lecció, sinó que serveixin per aprofundir en el coneixement de l’art contemporani.»
Un altre exemple interessant és OTR Espacio de Arte a Madrid. Des de 2008, OTR s’ha convertit en un espai de trobada entre una col·lecció privada i les obres d’altres artistes. En aquest, la col·lecció privada López-Trujillo es va mostrant en exposicions successives en les quals conviden artistes locals i internacionals a dialogar amb les obres de la seva col·lecció en projectes comissariats. Paral·lelament organitzen xerrades i visionats de porfolios que animen el context madrileny promovent el debat i la crítica al voltant de l’art contemporani.
Un cas excepcional és l’Arxiu Lafuente, on el seu impulsor, José María Lafuente, es dedica a col·leccionar documents històrics (revistes, invitacions, cartells, publicacions). Així descriu la seva decisió de centrar-se en un projecte molt determinat com és la seva col·lecció:
«No col·lecciono per una vocació irresistible, per una espècie de pulsió. No. Col·lecciono perquè tinc un projecte. Perquè vull fer una cartografia, a través de documents històrics, de i sobre les avantguardes històriques internacionals… A això ho anomeno col·leccionar a través d’un projecte.»
Ens hem detingut només en alguns exemples, però, malgrat tot, existeixen moltes més col·leccions privades significatives que brinden accés al seu patrimoni (i proposen per mitjà d’una política activa de préstecs i exposicions temàtiques) diàlegs amb obres d’altres artistes. Aquesta és la manera potser més fructífera de compartir una col·lecció, brindant models que animin altres col·leccionistes a construir relats per mitjà de les seves col·leccions perquè, a mitjà termini, el col·leccionisme privat deixi de ser a Espanya una assignatura pendent.