1.4. Política cultural: programes per a les arts visuals
1.4.3. Polítiques educatives que concerneixen les arts
Són moltes les polítiques públiques que són concernides pel desenvolupament de les activitats culturals i, de la mateixa manera, són moltes les que d’alguna manera intervenen en la seva regulació. Si la garantia per a una bona protecció del patrimoni parteix de la base del seu reconeixement com a valor social, i el foment de les arts visuals és clau en la transformació cultural i, per tant, social, les polítiques culturals no es poden considerar amb independència de les polítiques educatives. El problema és que l’art és sovint devaluat en el sistema educatiu i oblidat per les polítiques que en regeixen el funcionament.
És difícil que les polítiques culturals tinguin un impacte social si la societat no és educada en l’art.
L’últim exemple el tenim en el nou projecte de llei educativa, LOMLOE –Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació–, també coneguda com a Llei Celaá, que ha estat criticada per aquest precís motiu.
L’escassa presència de l’educació artística, estètica, visual i audiovisual va engegar una campanya de recollida de signatures per defensar la rellevància de l’art a l’educació i en el desenvolupament social. Un col·lectiu format per 160 docents de 43 universitats espanyoles registra el 26 de febrer de 2020 un escrit al Ministeri d’Educació i Formació Professional amb la intenció d’aconseguir una llei educativa plena, integral i responsable. El 30 de desembre de 2020, es publica al BOE la modificació a la LOE del 2006 –Llei orgànica d’educació–, en la qual s’inclouen bona part de les modificacions que concedeixen a l’art més protagonisme a l’educació formal, però sense arribar a recuperar tota la presència que tenien les arts plàstiques i visuals abans de la LOMCE –Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa–, també coneguda com a Llei Wert, de 2012-13.
La dificultat de la recepció de l’art contemporani a Espanya, a més de per altres motius com la banalització de l’art actual que fan els mitjans de comunicació, enfonsa les arrels a la base educativa, que s’engrandeix en l’actualitat per la desaparició gradual de les humanitats a l’ensenyament secundari.