2.6. Art públic
L’art públic consisteix en intervencions localitzades de qualsevol disciplina artística, generalment en espais exteriors i d’accés públic. Per poder parlar d’art públic enfront de les pràctiques artístiques individuals o col·lectives, les intervencions s’han d’emmarcar en la institució, és a dir, han d’estar aprovades pels poders públics i reglades pels organismes competents, públics o privats.
El mode de producció de l’art públic sol realitzar-se des de la pràctica social i ser capaç de semiotitzar la transformació de la societat, o no ser aliè al context ni a l’època en la qual s’emmarca la seva producció. Històricament, la seva funció política va ser legitimar la cultura oficial mitjançant la quotidianització dels seus valors, en què els monuments són un exemple clar, en introduir en el patrimoni d’allò comú els símbols reconeguts per l’Estat i, per tant, per la classe dominant. En aquest sentit, l’art públic corre el risc de reproduir a escala local els valors estètics globals i atacar la diversitat de les cultures, com succeeix amb les estàtues de Cristòfor Colom i d’altres responsables del colonialisme. Encara avui dia, l’art públic pot ser utilitzat com un model mimètic dels estàndards normatius i una eina per a l’hegemonització cultural, com succeeix amb l’apropiació de l’art urbà, absorbit per la institució que, en teoria, el considera il·legal. Però, l’art públic també engloba el potencial de rehabilitar la funció social de l’art i dotar-lo de noves estructures i espais amb significat social.
L’art públic representa una disrupció a allò contemplatiu mitjançant la interpel·lació directa al vianant, que es converteix en espectador casual, com succeeix amb les frases pintades per Boa Mistura en alguns passos zebra de Madrid per encàrrec de l’Ajuntament, el 2018.
La controvèrsia de l’art públic no se circumscriu només a la ideologia política, sinó que qüestiona l’entitat cultural mateix de l’art.
El Tilted Arc de Richard Serra, instal·lat a la Federal Plaza de Nova York el 1981, va obstruir el pas dels treballadors dels edificis adjacents a la plaça fins al 1989, temps en què, a més, va rebre una gran quantitat de litres d’orina. Aquest exemple permet apreciar la capacitat social de transformar l’art en un urinari, fent voltar la capacitat de l’artista per transformar un urinari en art com succeeix a La font de Duchamp (1917).
L’art públic posa en relació directa l’art amb l’espai públic i l’espai públic amb la ciutadania. El transeünt no es converteix en un espectador casual a l’ús, sinó que la manera d’observar com a espectador també és trastocada. L’apel·lació insistent modifica l’art d’allò contemplatiu i provoca l’emancipació de l’espectador. Aquest nou espectador emancipat (Rancière, 2010) s’allibera de la instrucció imposada al poble alhora que s’emancipa intel·lectualment i verifica la igualtat d’intel·ligències enfront de la classe dominant. No obstant això, hi ha una absència evident de relació entre el pensament de l’emancipació intel·lectual i la qüestió de l’espectador actual. L’art públic requereix participants per ser activat, investigat i qüestionat en comptes de voyeurs passius que únicament el contemplin, ja que «mirar és el contrari de conèixer […] ser espectador és estar separat al mateix temps de la capacitat de conèixer i del poder d’actuar» (pàg. 10).
La institucionalització de l’art públic pot atendre un model de gestió vertical o comunitari. Mentre que el model vertical atén un funcionament jeràrquic tradicional en el qual cada agent només s’implica en la feina que se li assigna, el model comunitari cerca la implicació il·limitada dels agents i dels ciutadans.
Un exemple del primer model són les figures de Meninas decorades que es localitzen temporalment des del 2018 als carrers de Madrid per iniciativa de l’Ajuntament. El responsable del projecte, Antonio Azzato, crea les figures per ser després intervingudes per persones famoses, vinculades o no a l’art, i les escultures finalment formen una exposició urbana. Aquestes iniciatives no solen disposar del suport del sector cultural, que considera que la intervenció s’instrumentalitza en pro de finalitats més turístiques o comercials.
En canvi, l’art públic de gestió comunitària cerca una implicació social al municipi.
Un bon exemple de l’art públic de gestió comunitària són els murals feministes La unió fa la força pintats a Ciudad Lineal i Alcalá de Henares (Madrid), fets per artistes locals i col·laboradores ciutadanes. En aquests casos, la funció social de l’art sí que ha estat restituïda mitjançant la resignificació de l’espai, ja que després de la seva vandalització, el 8 de març de 2021, les artistes i ciutadanes es van reunir sense atendre cap classe de control institucional per restaurar els danys, la qual cosa va afavorir la fortalesa del teixit social.
Per acabar, cal destacar que l’art públic és interferit per les polítiques urbanístiques i té una implicació en els sectors turístic i immobiliari. En conseqüència, el seu desenvolupament és determinat per les estratègies polítiques que cada govern desenvolupa per als espais urbans comuns. Un dels debats oberts per l’art públic ho vincula de manera directa als processos de gentrificació que pateixen moltes ciutats, com ha succeït arran de la intervenció d’Okuda al far d’Ajo (Cantàbria), que respon a un desig exprés de l’Administració autonòmica de promoure el turisme de la regió.