3.1. Sortides professionals i situació actual
3.1.1. Introducció
Jameson (1995) assegura que el postmodernisme no és un estil, sinó una pauta cultural: la lògica cultural dominant a l’espai del capitalisme multinacional avançat. Els canvis de la postmodernitat inclouen una mutació cultural, concretament una mutació de la funció social. És en aquesta mutació, accelerada per dues crisis econòmiques esdevingudes després que Jameson escrivís el seu assaig –2008 i 2020–, que té lloc la professionalització dels agents culturals en l’actualitat. No obstant això, el principal problema que planteja l’accés laboral del sector cultural és que el seu funcionament amb prou feines ha canviat i arrela les seves estructures en formes feminitzades de treball. De fet, la major part dels treballs del sector són exercits per dones, mentre que la majoria dels llocs directius continuen sent ocupats per homes.
El sector sempre s’ha caracteritzat per una sèrie de febleses estructurals, amb vies de professionalització fràgils i una visible precarietat. Això no significa que al treballador o a la treballadora cultural només li quedi la resignació com a postura; al contrari, cal buscar entre totes les opcions a l’abast fins trobar la sortida laboral adaptada als interessos de cada persona. A més, cal destacar que parlem d’un sector cultural amb una aportació important al PIB, malgrat les dràstiques reduccions de despesa liquidada en cultura per l’Administració General de l’Estat i per les administracions autonòmiques després del 2009 (una mica més moderat per les administracions locals, segons la mitjana estatal). Segons l’Anuari d’Estadístiques Culturals, que publica anualment el Ministeri de Cultura i que permet estimar l’impacte de la cultura sobre el conjunt de l’economia espanyola, l’aportació de les activitats culturals al VAB i al PIB ha ascendit gradualment del 2015 al 2018.
«Els resultats del Compte Satèl·lit de la Cultura a Espanya indiquen que, el 2018, l’aportació del sector cultural al PIB espanyol es va xifrar en el 2,4 %, i es va situar en el 3,4 % si es considera el conjunt d’activitats econòmiques vinculades amb la propietat intel·lectual. Per sectors culturals, destaca el sector Audiovisual i multimèdia amb una aportació al PIB total, el 2018, del 0,69 %, sector que representa el 28,3 % en el conjunt d’activitats culturals, i inclou entre altres les activitats de cinema, vídeo, música enregistrada o televisió. Segueixen, per ordre d’importància, el sector Llibres i premsa, amb un 24,4 %. Els sectors restants tenen una participació inferior, Arts plàstiques, 20,4 %, Arts escèniques, 10,8 %, i Patrimoni, arxius i biblioteques, 8,5 %».
Lluny de la seva concepció idealitzada, la vocació és un constructe social, perquè actuem com si existís acatant els convencionalismes que la normativitzen. Però, cap classe de producció –material o immaterial– no es fa de manera independent pel que fa al material i, en conseqüència, des de la seva concepció, queda lligada a la base econòmica que consolida el sistema. La passió creadora és racionalitzada, instrumentalitzada i soterrada per pràctiques determinants que l’encaminen a la compensació econòmica. Les polítiques culturals tenen entre els seus principals objectius reforçar la indústria cultural, és a dir, els incentius culturals que es vehiculen des de les administracions públiques en tots els nivells –europeu, estatal, autonòmic i local– cap a la promoció i difusió de l’art són finalment dirigits a la rendibilitat econòmica del sector. Consegüentment, la creació, l’acadèmia i les institucions culturals cedeixen espai al mercat, i normalitzen la precarietat, una precarietat que ha acabat per definir la cultura. Per aquest motiu, és interessant destacar els debats que els últims anys posen en dubte la idoneïtat mateix del sistema de l’art establert, i són especialment crítics amb el sector públic de les arts visuals.
Ja s’han esmentat diferents organitzacions sense ànim de lucre que han servit d’altaveu tant per visibilitzar les febleses com per proposar alternatives. Però, hi ha altres veus individuals que, com la de l’artista Daniel García Andújar, advoquen directament «pel desmantellament de la indústria cultural en les arts visuals» (2021). En aquest cas, García Andújar defensa tres eixos per aconseguir un canvi de model:
- equilibri pressupostari,
- «moratòria pels vius» (per, segons l’autor, «millorar urgentment els mecanismes de protecció social, econòmica i laboral dels artistes i professionals de la cultura»), i
- recuperar i actualitzar l’Estratègia per a les Arts Visuals, document signat el 2011.
Dos anys després de la redacció del Codi de bones pràctiques el 2010, la Direcció General de Belles Arts del Ministeri de Cultura proposava elaborar un pla estratègic amb el consens de les principals associacions que treballaven amb les arts visuals. El resultat, disponible en format PDF en diferents plataformes, proposava una redacció concisa i propositiva, estructurada en línies estratègiques que es dividien al seu torn en objectius i accions. Sense negar el valor que té allò vocacional, esmentat anteriorment, l’aspiració del sistema de l’art ha de ser la professionalització de tots els seus agents i, en aquesta via, el sector públic promou en l’actualitat diferents línies de suport com les que s’expliquen a continuació.