1.3. El Renaixement
1.3.3. La representació de la natura i l’obertura a l’experimentació
Amb la introducció d’aquestes noves teories basades en els ideals humanistes, els artistes comencen una sèrie d’experimentacions tècniques. Com hem vist, la importància que es dona a la il·luminació influeix de manera decisiva en l’ús del color i en l’activitat de l’artista.
En primer lloc, cal assenyalar que l’artista deixa de considerar-se un artesà; sota la influència de l’humanisme, la seva posició canvia. Molts artistes també són intel·lectuals notables, com ara Leonardo da Vinci (1452-1519) o Miquel Àngel (1475-1564).
Les restriccions pròpies de l’edat mitjana, que censuraven les barreges cromàtiques, a poc a poc donen pas, amb el desenvolupament de l’oli, a noves formes d’entendre el color. Com ja hem apuntat anteriorment, amb l’aparició dels nous colors, els pigments com el vermelló i el blau ultramar es van anar abaratint; per consegüent, el seu caràcter inaccessible i sagrat es va anar dissipant. L’ús d’aquests pigments purs, sense barrejar, tampoc afavoria l’harmonia del color, que era el nou objectiu.
La representació de la natura portava implícita una observació meticulosa de la realitat; en aquesta observació, no hi tenien cabuda els contrastos estridents basats en la confrontació de colors purs. Les indagacions al voltant de l’ús del color per representar la natura giraran al voltant de la preocupació per l’harmonia.
En el Renaixement, la bellesa era un afer que es podia quantificar, es podia traduir en qüestions matemàtiques, com ara la proporció. Podem entendre fins a quin punt aquesta cerca de l’harmonia cromàtica va suposar un problema per als artistes. En vista de les noves possibilitats que oferia l’oli, els pintors van haver de començar un nou camí amb la finalitat d’organitzar el color.
L’ús del llenç com a suport, en detriment del fresc o la taula, també va afavorir les diferents possibilitats d’experimentació. Sobre la tela, els contorns es podien suavitzar de forma més precisa que sobre el guix o el panell, que els marcaven de forma dura. La nova clientela, composta per la burgesia creixent, requeria obres que es poguessin transportar amb facilitat, la qual cosa va afavorir l’ús del llenç per als encàrrecs que no pertanyien a l’església.
Els pintors florentins van emprar amb profusió la tècnica de la veladura, amb la qual van crear matisos de color complexes i exuberants.
En el Retrat d’Ariosto, de Tiziano (1490-1576), podem veure que el pintor empra el color com un sistema constructiu. A la màniga blava d’Ariosto s’ha aconseguit una nombrosa varietat de matisos, que van des del blau més brillant a un gris apagat que aporta una coherència general a la composició.
Tiziano (1510). Retrat d’Ariosto. National Gallery, Londres.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
