2.2. El realisme
La generació que sorgeix després del romanticisme se l’ha anomenat realista. Alguns dels integrants més destacats d’aquest grup format per artistes i escriptors francesos són Honoré Daumier, Millet (1814-1875), Gustave Flaubert (1821-1880) i un dels poetes i crítics més influents de l’època, Charles Baudelaire (1821-1867). El realisme va assolir la seva maduresa a la França de l’any 1840. En aquella època van confluir diversos esdeveniments que van generar un ambient de crisi que va portar a la percepció d’una ruptura cultural. Aquests canvis es van conceptualitzar amb un nom nou que definiria una nova època: la modernitat.
Courbet es va proclamar portaveu del moviment realista, es va definir com a socialista, republicà, partidari de la revolució i, abans que res, realista.
La màxima del realisme serà mostrar les coses «tal com són»; per fer-ho, serà necessari trencar de forma definitiva amb les regles de l’acadèmia i amb el classicisme, representat per artistes com J. L. David.
Com s’ha assenyalat (Eisenman, Crow, Lukacher, Nochlin i Pohl, 2001), les obres d’aquests artistes realistes són totalment coherents amb els valors expressats per Karl Marx en El manifest comunista, publicat el 1848, el mateix any que va esclatar la insurrecció popular a Paris que va donar lloc a la revolució francesa de 1848.
Com s’ha dit abans, a partir del romanticisme, s’incorpora un nou «subjecte» a l’espai pictòric. L’artista realista introduirà aquests personatges nous a les seves obres, però els despullarà de tota aura heroica o idealista. El realisme s’oposa diametralment a l’esperit romàntic que s’evadia de la realitat. La modernitat proclamada per Baudelaire reclamava atendre els assumptes actuals, el món de la ciutat, les xemeneies de la fàbrica i la feina de la pagesia.
El quadre de Courbet Enterrament a Ornans (1849-1850), exposat al Saló de 1951, va suposar un escàndol. El públic, desconcertat, no entenia com una obra d’aquestes dimensions (314 x 665 cm) podia representar un fet vulgar i gent vulgar. En aquesta època, el públic dels salons estava més acostumat a veure escenes grandioses, heroiques, dignes d’ésser magnificades en un llenç d’aquestes dimensions. D’aquesta manera, l’obra de Courbet desafiava totes les convencions i declarava el caràcter efímer i provisional de les regles.
L’actitud dels realistes era tan subversiva davant les convencions pictòriques que, a poc a poc, es van anar desfent de tota literatura per centrar tot el seu interès en com s’executa una pintura (Malpas, 2000).
En aquest sentit, el paisatge, que havia estat un objecte primordial per a l’artista romàntic, perd ara tota rellevància. Cal recordar que, per al romàntic, la seva relació amb el paisatge es basava en l’experiència d’allò sublim; tota la tècnica del pintor i l’estudi del color es supeditava a la representació del món simbòlic i expressiu de l’artista.
La representació, una vegada desposseïda d’aquests elements, es converteix en terreny fèrtil per a la investigació de qüestions merament plàstiques. A partir d’aquest moment, el paisatge es convertirà en objecte estratègic fonamental en el desenvolupament de l’art modern anterior a les avantguardes del segle XX (Calvo Serraler, 2010).