3.2. Les últimes avantguardes
Podem dir que aquestes segones avantguardes comprenen un període històric que va des de 1942 fins a 1968. En aquest temps es succeeixen una sèrie de moviments estilístics, i la clàssica separació entre pintura-escultura-arquitectura cada vegada es desacredita més. Tal com han assenyalat nombrosos autors, és una etapa complexa quant a la classificació dels artistes. A continuació en veurem alguns dels més representatius.
L’expressionisme abstracte està format per una generació d’artistes nord-americans que, cap a l’any 1945, van desenvolupar un llenguatge no figuratiu i una tècnica mancada de tot ancoratge normatiu. Alguns dels artistes més importants que pertanyen a aquest corrent abstracte van ser Arshile Gorky (1905-1946), Mark Rothko (1903-1980), Willem de Kooning (1904-1997), Barnett Newman (1905-1970), Ad Reinhardt (1913-1967) i Jackson Pollock (1912-1956).
Jackson Pollock ha estat un dels artistes més reconeguts d’aquest moviment pels seus assoliments tècnics. La seva pintura completament gestual i automàtica es coneix com action painting o pintura d’acció. Entre les seves influències podem assenyalar l’impressionisme, l’ús de materials que caracteritza la fase sintètica del cubisme i l’automatisme practicat per artistes surrealistes com Max Ernst. En les seves obres, Pollock va prescindir del cavallet i del pinzell, va col·locar el llenç al terra i la gestualitat del seu cos es van convertir en un element decisiu del seu procés creatiu. Va utilitzar la tècnica del dripping (degoteig), que consisteix a deixar rajar o degotar la pintura utilitzant pinzells, brotxes o qualsevol utensili, o vessar-la directament des del mateix pot de pintura. En l’action painting, la importància es centra en el procés de pintar. El propi gest de l’artista i la pinzellada configuren el significat de l’obra. El contingut del quadre no està determinat per un tema exterior, sinó pels mateixos elements que el componen. Aquests elements són la materialitat del color i el gest. El color ve determinat per l’ús de pintures industrials que tenien altres usos no relacionats amb l’art. A banda d’olis espremuts directament des del tub, Pollock utilitzava esmalts brillants. Els llenços de Pollock es convertien en una gran embolic de tons que el pintor executava buscant les relacions de contrast entre la pintura brillant i els tons mats, i jugant també amb viscositats diferents. D’aquesta manera, el color no es supeditava a la línia o a la forma, sinó a la textura. Tant és així que, quan incloïa elements materials, com ara claus, grapes, cigarretes, botons, etc., aquests elements actuaven com a taques de color, es camuflaven entre els diversos matisos i passaven completament desapercebuts. Podem veure’n un exemple a Full Fathom Five, de 1947.
Font: GNU Free Documentation License, via Wikimedia commons.
L’obra de Mark Rothko i Barnett Newman s’ha etiquetat dins del corrent de l’expressionisme abstracte, però la seva pintura madura té molts més vincles amb els plantejaments de la següent generació, que pertanyen a l’abstracció postpictòrica o a la Color Field Painting (pintura de camps de color). Aquest corrent va sorgir a finals dels anys cinquanta, i inclou artistes com Ellsworth Kelly, Frank Stella, Helen Frankenthaler, Morris Louis i Kennneth Noland.
Barnett Newman aspirava a aconseguir que l’espectador penetrés en la seva obra i experimentés l’experiència d’allò sublim. Les seves obres estaven formades per llenços de dimensions enormes on el color, aplicat com a grans camps, es convertia en un espai on l’espectador havia de perdre tota referència. La lluminositat del color aplicat a base de moltes capes de pintura diluïda havia d’atrapar l’observador i fer-li perdre tota orientació espacial. Una vegada l’espectador es trobava en aquest estat, provocat per la immensitat del camp de color, arribaria a copsar el sentiment d’allò sublim. D’aquesta manera, l’experiència davant l’obra es convertia en una espècie de ritual. En la seva obra Adam (1951-52), podem observar aquests grans camps de color en un llenç que fa 2.429 x 2.029 mm.
Mark Rothko creia en les propietats metafísiques del color i, al igual de Newman, va buscar transcendir l’espai per mitjà de l’experiència cromàtica. Tanmateix, la seva pintura es diferencia de la de Newman en que Rothko intentava traspassar la bidimensionalitat del llenç mitjançant el color i crear efectes en els que les franges acolorades semblaven flotar en un espai indeterminat. En Rothko, el color emanava en el llenç amb una llum pròpia, fet que carregava la pintura de connotacions religioses. Aquest efecte s’aconseguia emprant nombroses capes d’oli transparents. Light Red Over Black (1957) és un exemple de l’obra de Mark Rothko en aquest període.
De forma paral·lela a l’expressionisme abstracte nord-americà, a Europa va sorgir l’informalisme. Cal posar en relleu que Espanya va ser el país on van destacar els artistes més importants d’aquest corrent. Els més ressenyats es van agrupar al voltant del grup català Dau al set (1956) i al grup madrileny El paso (1957). Van compartir moltes característiques amb el grup nord-americà, com ara les influències surrealistes i l’ús de materials de tipus, però es diferencien per una estètica més íntima i poètica.
Yves Klein va ser el pare del moviment zero i del nouveau réalisme. Va ampliar el concepte d’objecte artístic i va possibilitar l’obertura del camí a la participació de l’espectador en l’obra. Va experimentar amb el happening i el body art. A l’igual de Rothko, va buscar fer visibles les qualitats materials i espirituals del color, que havia de ser percebut en la seva puresa. Per fer-ho, va recórrer a l’ús de pigments purs. Va escollir un to de blau d’ultramar profund que ell mateix va patentar amb l’ajuda d’un químic: el KIB (International Klein Blue). Per a Klein, aquest color representava elements abstractes de la natura, com el cel o el mar. Per a la seva sèrie de monocroms, va utilitzar una tècnica que consistia a empolvorar el pigment pur sobre una taula amb un tractament de caseïna. Més endavant, també va experimentar amb el foc en els seus quadres. Així mateix, Yves Klein va realitzar happenings en els que pintava els cossos de models per després deixar la seva empremta sobre un llenç blanc. Aquesta acció la va anomenar antropometria. Aquestes accions es van convertir en performances rituals en les que Klein, influït per la filosofia zen, perseguia la immaterialitat de l’obra. Amb les empremtes corporals sobre el llenç, aconseguia representar l’absència.
En aquest enllaç s’expliquen les antropometries.
En aquestes accions de Yves Klein, el pigment pur es converteix en el mitjà simbòlic que representa el poder material del pigment. En aquest cas, el color blau, com hem mencionat abans, també té unes fortes connotacions espirituals.
En aquesta línia inaugurada per Klein hi han treballat artistes com la cubana Ana Mendieta (1948-1985). En la seva sèrie Siluetas (1973-1980), l’artista cubana realitza una sèrie de performances on l’ús del material està lligat al ritual. En algunes de les seves siluetes, Ana Mendieta utilitza el pigment vermell pur com a metàfora de la sang en el que, per a ella, eren autèntics rituals de purificació. En aquestes performances, Mendieta reflexionava sobre la identitat i els mites femenins de la creació. Mitjançant l’empremta del seu cos, que deixava el pigment vermell en la natura, l’artista reflexiona sobre la vida, la mort i l’absència.
Un altre exemple de l’ús del color com a material en la performance el trobem en l’accionisme vienès. Aquest grup va reivindicar la necessitat d’introduir el ritual en una societat que havia esdevingut profundament conservadora. Les representacions de l’accionisme vienès tenen com a objectiu aniquilar els tabús. Per fer-ho, realitzaran representacions obscenes, abjectes i grotesques. Les reflexions d’aquests artistes giren al voltant de la idea que no hi ha dolor sense plaer ni tortura sense excitació (Soláns, 2000). Tot el que forma part de la performance esdevé explícit. Els materials amb els que treballa l’artista són fluids corporals, com ara la sang, el semen, l’orina o les femtes. I el cos es converteix en el suport. L’ús d’aquestes substàncies com a materials artístics busca destruir l’estructura de l’obra artística i convertir el material en energia vital, en instint pur. En aquest sentit, per a Hermann Nitsch, la pintura, el pigment i la sang interactuen i conformen un únic cos que ja no és pictòric, sinó real. Les seves performances, en les que empra vísceres i sang d’animals, pretenen esborrar els límits entre l’art i la realitat. Els seus llenços, on hi vessa sang barrejada amb pintura, deixen de ser peces artístiques per ser peces reals.